De fronteres i països

noviembre 30, 2009

Qué fina es la linea que separa la terra lliure de la terra sotmesa. Passejant ahir pel barri del Raval, seu de múltiples cultures, em vaig enrecordar de les sensacions que vaig sentir al viatjar en indrets del món tan diferents. Països que eren completament diferents entre si però que estaven marcats per una mateix conflicte: la repressió.

En el transcurs d’un mateix any els meus passos m’han dut fins a indrets tan diversos com Cuba, l’Àfrica Occidental i el cor de l’Himalaya. En tots tres he sentit la mateixa impotència i desesperació davant la falta de llibertats a que es veia sotmesa la seva població.

Començem per Cuba, l’eterna illa on el temps fa anys que es va aturar. Un rellotge gegant delimita el mapa d’aquesta petita, decadent però deliciosa illa. Cuba es famosa per la salsa i l’aparent alegria. Dic aparent perque, darrera dels suposats somriures i veus melòdiques dels cubans, s’hi escoltaven histories carregades de ràbia i amargura. Darrera dels seus comentaris graciosos i sovint ingenyiosos hi havia una estela d’impotència. “Nos vamos a volver locos en esta isla”, em deia un noi cubà a les escales del Capitol de La habana. Així vaig poder observar com els grups musicals animaven als turistes com si fossin la població més feliç i despreocupada del món. Però, durant les seves pauses, s’eixugaven la suor i deixaven de somriure breument, com si agafessin forçes per continuar amb el paperet que els hi havia tocat interpretar.

Desprès va arribar Guinea Bissau, a l’Àfrica Occidental. En aquest cas, la seva falta de llibertat venia de l’extrema pobresa. La repressió i impotencia dels qui volen però no poden. El país, o continent, dels homes aseguts a l’ombra, mirant a l’infinit i que  tan sols esperen que arribi la nit per calmar-se de l’intensa xafogor africana.  Persones que viuen desde el dia que van nèixer amb la sensació de no poguer sortir del pou de la miseria, perque ni el propi país ni govern mai oferiran  suficients recursos per fer-ho possible.

I finalment va tocar el silenci de les muntanyes del Tibet. Un silenci que podies confondre amb la pau, però que en el fons era el silenci de tots els exiliats que un dia van haver d’abandonar la seva terra.  En aquest cas, la profunda fe budista dels pocs tibetans que quedaven els ajudava a resignar-se millor de les repressives autoritats xineses. Mai havia vist com una cultura tan pacífica havia estat tan cruelment destruida. I, tot i això, el Dalai Lama es de les poques figures públiques que es dedica a promoure la pau per tot el món. Un tibetà sempre et dedicará un somriure i el millor de tot es que sabrás que es un somriure sincer. Però, malgrat tot,  el que més es respira en aquest màgic indret es la pura resignació.

En aquests tres països vaig acabar sentint una gran necessitat de tornar al món “real”. Un món on pots entrar a totes les webs que vulguis, on pots escollir d’entre una gran varietat de productes, on no t’has de callar comentaris ni vigilar qué portes a la motxilla. Un món potser més caòtic, però a la vegada més viu i infinit.

Tot i aixo, no puc evitar preguntar-me  quin país i quina persona pot dir que sigui completament lliure?

Perque ja no es tracta del fet de buscar, sinó de trobar. Quan ja portes una temporada en aquest pacient ofici et tornes un expert en buscadors d’ofertes. Personalment tinc predilecció per la meravellosa secció de “marketing y comunicación” d’Infojobs. Disposem-nos a fer un petit analisi de les ofertes que s’hi troben.

En primer lloc es troba l’oferta estrella, camuflada sota el nom “Ben Shuterland-Trabajo Inmediato”. Si un llegeix a fons la descripció aviat ho entén tot: es tracta de trucar porta per porta, molestar els veïns i vendre alguna inutilitat. En segon lloc ens trobem l’etérea empresa softonic.com, famosa per estar buscant eternament becaris de continguts. I en tercer lloc hi ha l’apassionant món de les teleoperadores, on sempre hi falta gent.

Un cop has fet el repás diari a Infojobs, l’esperit optimista encara et fa teclejar la web que, suposadament, no et pot fallar. Em refereixo a periodistas.org. Qué dir sobre aquesta web pels qui no la coneixen? Per ser breus: sempre hi han les mateixes quatre ofertes. Anuncis que ni tan sols tenen la data del dia que es van penjar ni de quan es van caducar. Un misteri tot plegat.

Es amb aquest panorama que a un li comença a entrar una petita crisi existencial i es culpa de la decisió d’haver volgut entrar en el turbulent món de la comunicació. I es aleshores que començen a venir idees extranyes al cap, tipus que tot son senyals del Cosmos perque me’n vagi a muntar un hotel ecologic a Nova Zelanda, o em posi a cultivar guayabes en algun indret de Sudamerica.

En tot cas, i mentre’s el destí no em dongui senyals més clares, seguiré esperant la trucada mágica. L’esperança es l’últim que es perd.

Posa un Cullen a la teva vida

noviembre 26, 2009

Llegeixo divertida un article on s’explica que s’ha creat un club de fans de dones de més de 30 anys que reivindiquen a Edward Cullen i “l’amor ideal”. Segons aquestes dones, vivim en un món que, en nom de la modernitat, acaba amb tot el romanticisme, sensibilitat i màgia de les relacions de parella.

Sovint volem mostrar la nostra independencia i autosuficiencia en les relacions. Però, mirant les pelis de Crepúsculo i Luna Nueva m’adono, i coincideixo amb aquest meravellós club de fans, que en el fons tres quartes parts de la població femenina busca trobar un Edward Cullen a la seva vida. La creadora de la historia, Stephanie Meyer, va saber crear molt bé aquest personatge. L’Edward té tots els components d’heroi protector i profundament enamorat que ja ens explicaven i prometien les nostres mares en contes quan erem petites. Un personatge, sembla ser, inexistent en el món real. Però, seguim somniant una estona més… El nostre Edward Cullen encara té un altre ingredient: no tan sols està perturbadament enamorat, sinó que, a més, es un vampir. Aquest fet fa que la seva relació amb una humana estigui constantment marcada per una tensió sexual no resolta. Una tensió que alimenta aquella sensació de “nos queremos pero no nos podemos tocar”. Eufòria femenina asegurada.

I no ens oblidem de l’estètica de la pel·lícula: boscos misteriosos i melancòlics que, barrejats amb la tristesa de la parella i una suau música de piano, aconsegueixen un efecte de neoromanticisme digne de disfrutar. No em vull ni imaginar com m’hagués afectat aquesta peli si l’hagués vist durant la meva melancòlica i somniadorament extranya adolescencia. (O potser será que encara no la he superat i em vull creure que si?).

En fi, crec que veure la saga de Crepúsculo, (tot i que hi hagi alguns diàlegs que rallin la cursileria, rises del públic incloses,) es casi un estudi sociológic. Amb aquesta peli, de sobte, milers de fans s’han sumat a reivindicar el romanticisme més victorià. Serà que, desprès de tanta fredor i modernitat es tornarà a posar de moda l’amor clàssic i etern a l’estil Romeu i Julieta? Pentsant-ho bé, tampoc seria tan mala idea…

Merci te doy las gracias…

noviembre 23, 2009

Companys, últimament hi ha alguna cosa flotant per l’ambient. Segurament vosaltres tambè ho haureu percebut, i es que no es gaire difícil escaparse’n. Encara que el sol ens continui fent treure l’abric durant els migdies, Barcelona ja s’està convertint en una gran plataforma nadalenca.

El Nadal sempre torna, però ja fa uns anys que el comerç, la tradició i la religió provoquen un embolic a l’hora d’escollir l’ornamentació pública. En plena carrera de l’Ajuntament per propagar la Barcelona del Disseny, els barcelonins hem d’estar preparats per veure de tot. No oblidem els famosos arbres ecológics de l’any passat, els quals feien llum si algún vianant avorrit es posava a pedalejar en una bici estàtica com si fos un hámster. Doncs bé, ja m’han informat que l’innovació d’aquest any són unes grans llums en forma de galets de Nadal.

Es amb aquests canvis que el meu esperit més tradicional em torna a fer apreciar la decoració de tota la vida, la que sempre hi ha hagut a casa l’àvia i que em fa percebre les festes d’una altra manera.Però de qué parlo! Si encara estem a novembre! Aviat els calendaris passaran a tenir 10 mesos, en comptes de 12. O potser encara menys, comptant que a El Corte Inglés la primavera arriba al febrer.

I mentrestant no arriba l’autèntic Nadal, sí es pot dir que ens trobem en plena época preparatòria: l’época de comprar bonos de loteria; de tragar-se anuncis de joguines cada vegada més elaborades i, per tant, més inútils per a la imaginació infantil; de meravellar-se amb anuncis de perfums plens de belleses impossibles i, com no, torna a ser la época de l’anunci de bombons “Merci”.

Aviat la pau, l’amor i la unitat familiar acabaran d’omplir els carrers de la ciutat a força de calçador i, per una temporada, la gent voldrà demostrar el “merci por ser así” als seus estimats.

En el fons, i malgrat tota la parafernàlia, me’n alegro que pel menys en algún moment t’ho recordin amb insistència.

Impotència

noviembre 22, 2009

Es increíble adonar-se de les petites injustícies que es cometen diariament en nom dels diners. Avui mateix em trobava a l’aeroport acompanyant a un grup de voluntaries de Silo, que marxaven a Guinea Bissau. Aquest grup, de 4 persones, portaven bosses carregades d’important material humanitari. Doncs bé, la companyia aérea els hi volia cobrar a preu d’or el lleuger sobrepés de les maletes.

No ha servit de res dir que allà dins no hi havia capricis, sinó material vital que es considerat un tresor en aquella zona tan necessitada. Tampoc ha servit de res obrir les maletes a la vista de tothom i començar a regirar les medecines, material escolar, roba, aliments, etc, i intentar decidir qué es treia. Imagino que un diumenge al mati i amb possible resaca la noia del mostrador no estava per “sensibleries”.

A més, aquesta “mandada”, en nom de la TAP (companyia aérea portuguesa)afirmava que no sóm la única ong que actúa a Guinea Bissau. Qué vol dir això? Que aleshores ja no som tan necessaris? M’agradaria veure el llistat d’aquestes suposades ong’s que es veu que hi van tant… Jo en aquest país tan sols hi he vist extrema pobresa.

En quina classe de món vivim, on fins i tot les companyies aérees ens posen difícil ajudar al tercer món??

Abraçar es gratis!

noviembre 19, 2009

Juan Mann es el nick d’un jove que, desprès d’estar visquent a Londres una temporada, va tornar a casa seva, a Sydney. Va tornar amb il•lusió, pero aviat es va adonar de com havia perdut el contacte amb els qui, abans de marxar, havien estat els seus amics. Havia perdut el fil de moltes històries i anècdotes que havien passat durant la seva ausència.

Per altra banda, aquella ciutat, que fins aleshores se la coneixia fins al mínim detall, ja no era la mateixa que un dia havia deixat. Fins i tot la gent del carrer semblava ser d’una altre país. Havia perdut aquell sentit de pertanença, li costava identificar-se del tot en aquella societat.

Però, a la vegada, tampoc s’oblidava de com a Londres al principi tambè s’havia sentit igual, fins i tot pitjor, ja que aleshores no hi coneixia a ningú i era considerat un estranger.

En definitiva, Mann va percebre com en el fons vivim en un món bastant fred i deshumanitzat, on la gent desconfia dels altres abans de coneixer-los i que viu portes endins. No hi ha contacte real entre la gent pero, en el fons, tothom viu esperant rebre una bona abraçada o un somriure d’algú. Tothom està necessitat d’afecte, per uns motius o altres.

Com que Mann tampoc trobava feina, un bon dia es va plantar en el lloc més concorregut de Sydney amb un gran cartell. En aquest famós cartell hi deia: “Free Hugs”.

No sé quantes vegades hauré vist el video que ell mateix va fer, i que, desprès, milers de persones de tot el món va imitar. El missatge es clar i sincer: amor. I es que una bona abraçada es, penso, la millor manera de demostrar amor per una altra persona. Es un gest càlid i agradable. Un detall que, malauradament, poques vegades ens enrecordem de fer o fins i tot el subestimem.

Aqui us adjunto el video original que va grabar en Juan Mann (pronunciat One Man). Que el disfruteu! 

Tardor de ciutat

noviembre 17, 2009

Baixant aquest mati en bici per Enric Granados m’he adonat que tambè es possible disfrutar de la tardor a la ciutat. Per uns minuts, he deixat enrera la grisor i el caos de la diagonal i m’he endinsat en un carrer d’arbres deliciosament alineats. El sol, càlid i mediterràni, es filtrava entre les fulles dels arbres i tenyia el carrer amb tots els colors de l’estació. Un espectacle natural atrapat dins Barcelona.

Per uns instants no he necessitat música per evadir-me del soroll del tràfic ni de la monotonia del viatge. Per uns instants el temps, les preocupacions, les presses, el futur, el passat, tot, absolutament tot, s’ha aturat. En un món que momentàneament s’ha tornat en càmera lenta, tant sols jo i la bici recorriem  un petit oasis de pau i silenci. Ai com n’és Barcelona, una ciutat que de vegades em supera, però que, en moltes altres, m’enamora perdudament.

A qui se li passa l’arròs?

noviembre 14, 2009

I en homenatge a tota aquella franja de catalans que están entre els 20  i 30 anys; que no tenen feina estable; que tampoc troben aquella persona que un dia se’ls va prometre; que están acostumats a quedar al Zurich com a base d’operacions i que intenten, sense massa ganes, entrar  al món dels adults, Juanjo Sáez ha presentat “Arròs covat”, una  nova aposta de Tv3. Ja he vist els primers capítols i no tenen pèrdua. Aprofito per promocionar al meu amic Jorge, qui va participar en el projecte com a ajudant de direcció. Felicitats per la feina ben feta!

Podeu veure tots els capítols a www.tv3.cat/arroscovat. Qui sap, potser us agafa la febre “Arròs covat” i us acabeu baixant el tó de la cançó principal pel móvil. L’altre dia, caminant pel carrer, el vaig sentir d’un noi i no es va poder evitar fer una mirada divertida de complicitat. Si l’escolteu sabreu per qué!

Kerouac ho va batejar com a “l’adicció a la carretera”. I es que, un cop marxes de la bombolla que suposa Barcelona, es com si un vel que et cobria delicadament els ulls es trenquès. I en el meu cas es veritat que un cop t’acostumes a marxar ho començes a necessitar cada vegada més. Perque es sobretot quan surts fora que t’adones de la presó de cement en la que has estat visquent sense volguer.Però, com si fossim imans que no controlen el seu destí, arriba un dia que hi acabes tornant.

Amb tot això, aprofito per dir que crec que es de les primeres vegades que he vist un anunci a la tv amb un missatge bastant cert i aprofitable. Em refereixo a l’anunci de cervesa “San Miguel”. L’historieta va d’un noi que, cansat de la seva rutina a la ciutat, ho deixa tot i marxa a donar la volta al món. Durante el viatge, tal com marca la tradició, coneix a molta gent i veu moltes altres maneres de viure. Així doncs al acabar l’aventura arriba a una gran conclusió: tothom viu instal·lat i amb la vida muntada en algún lloc. Ja pot ser al desert venent serps com cultivant un hort orgànic a les muntanyes xineses; tothom té alguna rutina en algún indret.

Tot i la certesa d’aquest missatge, em pregunto fins quan podria aguantar ancorada en un mateix lloc i fent les mateixes funcions, sense acabar caient en la desmotivació que em suposa la rutina.

Em sembla que, de moment, em veig més motivada a seguir l’esperit de’n Kerouac.

Potser són frases com aquestes les que més m’han influenciat en els últims anys. Això mateix he pensat cada vegada que m’he vist sotmesa a rutines laborals on la feina era mecánica i avorrida. Oficines on no hi entrava la llum del sol ni la vida; on les hores passaven iguals, sense emoció, perdent de vista el món. Èpoques on entraves cada mati a edificis buits que se’t menjaven per dins, que t’obligaven a perdre de vista tots els teus somnis i il·lusions. En definitiva, una vida sense vida, lluny d’allò “autentic”. (¿Però, què es exactament allò “autèntic”?)

Recordo un gran profesor que vaig tenir, en Francesc Torralba, que deia que si una persona viu de la seva vocació ja no necesita tenir vacances, perque se sent bé, realitzada i fent el que li agrada més. Els famosos 7 punts del berouf.

Així mateix em sento quan em poso a crear histories. En aquell moment  hi ha una cosa dins meu que s’activa, que es  transforma i em permet viatjar a altres indrets on mai he estat. Es com quan inventava jocs de petita, on no hi havia limits i tot era possible. Tan sols falta que algú em proposi un nou tema, una nova historia, perque d’un impuls salti de la cadira i em posi a recorrer  l’habitació mentre’s  se’m ocurreixen totes les tonteries posibles. No es d’extranyar que el meu somni professional sigui convertir-me en guionista.

Però la vida es una gran sorpresa i potser acabo treballant d’una cosa completament diferent i visquent en un lloc inimaginat en aquests moments. Aleshores tan sols podré aplicar la famosa frase que estaba escrita a l’entrada de l’Escola de Cine de Cuba: “Para que el lugar de la utopía, que por definición está en ninguna parte, esté en alguna parte”. D’alguna manera o altra, tothom pot crear el seu món tal i com el somnia.