De fronteres i països

noviembre 30, 2009

Qué fina es la linea que separa la terra lliure de la terra sotmesa. Passejant ahir pel barri del Raval, seu de múltiples cultures, em vaig enrecordar de les sensacions que vaig sentir al viatjar en indrets del món tan diferents. Països que eren completament diferents entre si però que estaven marcats per una mateix conflicte: la repressió.

En el transcurs d’un mateix any els meus passos m’han dut fins a indrets tan diversos com Cuba, l’Àfrica Occidental i el cor de l’Himalaya. En tots tres he sentit la mateixa impotència i desesperació davant la falta de llibertats a que es veia sotmesa la seva població.

Començem per Cuba, l’eterna illa on el temps fa anys que es va aturar. Un rellotge gegant delimita el mapa d’aquesta petita, decadent però deliciosa illa. Cuba es famosa per la salsa i l’aparent alegria. Dic aparent perque, darrera dels suposats somriures i veus melòdiques dels cubans, s’hi escoltaven histories carregades de ràbia i amargura. Darrera dels seus comentaris graciosos i sovint ingenyiosos hi havia una estela d’impotència. “Nos vamos a volver locos en esta isla”, em deia un noi cubà a les escales del Capitol de La habana. Així vaig poder observar com els grups musicals animaven als turistes com si fossin la població més feliç i despreocupada del món. Però, durant les seves pauses, s’eixugaven la suor i deixaven de somriure breument, com si agafessin forçes per continuar amb el paperet que els hi havia tocat interpretar.

Desprès va arribar Guinea Bissau, a l’Àfrica Occidental. En aquest cas, la seva falta de llibertat venia de l’extrema pobresa. La repressió i impotencia dels qui volen però no poden. El país, o continent, dels homes aseguts a l’ombra, mirant a l’infinit i que  tan sols esperen que arribi la nit per calmar-se de l’intensa xafogor africana.  Persones que viuen desde el dia que van nèixer amb la sensació de no poguer sortir del pou de la miseria, perque ni el propi país ni govern mai oferiran  suficients recursos per fer-ho possible.

I finalment va tocar el silenci de les muntanyes del Tibet. Un silenci que podies confondre amb la pau, però que en el fons era el silenci de tots els exiliats que un dia van haver d’abandonar la seva terra.  En aquest cas, la profunda fe budista dels pocs tibetans que quedaven els ajudava a resignar-se millor de les repressives autoritats xineses. Mai havia vist com una cultura tan pacífica havia estat tan cruelment destruida. I, tot i això, el Dalai Lama es de les poques figures públiques que es dedica a promoure la pau per tot el món. Un tibetà sempre et dedicará un somriure i el millor de tot es que sabrás que es un somriure sincer. Però, malgrat tot,  el que més es respira en aquest màgic indret es la pura resignació.

En aquests tres països vaig acabar sentint una gran necessitat de tornar al món “real”. Un món on pots entrar a totes les webs que vulguis, on pots escollir d’entre una gran varietat de productes, on no t’has de callar comentaris ni vigilar qué portes a la motxilla. Un món potser més caòtic, però a la vegada més viu i infinit.

Tot i aixo, no puc evitar preguntar-me  quin país i quina persona pot dir que sigui completament lliure?

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: