En una caverna de fum del Raval, escoltats per un poeta il·luminat que jugava a fer sons amb un micro, m’he retrobat anb un amic aspirant a guionista com jo. Aquest fet m’ha ajudat a saber com es de bo recordar que no ets l’única persona il·lusa que viu envoltada de pelis, bandes sonores i que crea projectes que sovint acaben en fum. Em refereixo a tots aquells aspirants a guionista que saben amb certesa que poques altres feines han estat destinats a fer. En el fons es com una maledicció del destí, un sentiment d’impotència al pensar que no hi ha més remei que seguir amb aquesta vocació.

Una vocació que, malauradament, es molt difícil de convertir en una feina real. Però això no treu que se segueixi omplint l’ordenador de carpetes amb un munt de projectes a mig començar. Perque si hi ha algun tret que ens caracteritzi una mica a tots es la de començar històries i no acabar-les mai. Disciplina, això es el que ens manca. El nostre negoci ideal seria aquell en el qual haguéssim de vendre tan sols les idees, i la part més densa de la feina que la faci un altre. Però així no funcionen les coses.

I desprès de passar-te hores lluitant contra la fulla en blanc, provocan-te les llàgrimes al fer patir als teus personatges o rient amb ells, per fi surts al món real, aquell d’on realment et surten les idees. I aleshores el sol et molesta més que en el món on has estat visquent durant unes hores. Un món que, molt en el fons, es més real que la pròpia realitat.

Anuncios

Bones Festes, etc, etc

diciembre 24, 2009

I finalment ja ha arribat la gran marató de dinars, sopars, retrobaments, empatxos, felicitat i armonia familiar. Per la meva part, he decidit dedicar-me aquesta tarda de relax a casa per carregar bateria, que em sembla que la necessitaré. Probablement a la tv facin alguna peli empalagosa sobre el Santa Claus que fa tard per entregar algún regal i que acabi amb el missatge final tan yankie sobre l’amor i la familia en aquestes dates. Qui sap, potser fins i tot l’acabi veient.  

En fi, espero que tingueu unes bones festes i tot això que se sol dir! A resisitir!

I espero que quan obriu els regals no us passi com al Larry David en aquest video…jeje.

Començar de nou

diciembre 21, 2009

Amics, anuncio que desprès de sacrificar casi tot un dia armada de paciència, ja tinc tots els regals de Nadal. Es curiós que en un dels anys que menys estalvis tinc es el que més regals faré. Ja veieu, m’ha entrat la vena generosa, a part que tinc dos germanets que començen a saber en qué consisteix això del “Nadal”.

 Havia pensat deixar el consumisme i regalar manualitats, però abans algú m’hauria de fer un curs accelerat de bricolatge, o més ben dit, de com ser meticulós sense morir a l’intent. En fi, que voltant pels centres comercials (sí, ja sé que queda molt poc alternatiu) m’he adonat de la quantitat de tonteries que es posen a la venta durant aquestes dates. Sóc conscient de la poca originalitat de la frase. El cas es que, personalment, he decidit no tornar a entrar a la Fnac fins que s’acabin les festes. El motiu? El perill que suposa per a una ex adicta a comprar-se pelis i llibres els divendres al sortir de classe. Ara mateix la Fnac està completament colapsada d’ofertes i de packs inimaginables. Col•leccions senceres de les millors series, cds remasteritzats, llibres nous amb cobertes tentadores…Productes que mai t’haguessis plantejat tenir però que els tens allà, tan a la vora, tan assequibles i que sembla que només hi estiguin en aquestes dates.

Sort que amb el temps he après que al cap de mitja hora un s’oblida d’aquell producte i que es possible seguir tenint una vida normal sense l’edició especial de tots els capítols d’Alf o una col•lecció inèdita de cómics. Així que surts del centre comercial sense haver caigut en la temptació i mentre’s t’abrigues un follet et regala carmels i una noia disfressada de pingüí et desitja unes bones festes. M’agrada el Nadal.

 Per cert, avui es el primer dia d’hivern. Segons el Juanjo (un dia ja us parlaré amb calma sobre ell) es un dia de renaixement. A partir d’avui tenim un minut més de llum al dia, i ara es la millor época per començar de nou, replantejar les nostres vides i reciclar-nos. Així doncs, esteu avisats!

Un regal especial

diciembre 16, 2009

En vistes del que està passant últimament a Copenhague i de la resposta mundial dels polítics, ja sé quin podria ser el regal perfecte d’aquest Nadal. Aixi, desde aquest modest blog,  proposo que s’anulin ja totes les comandes de Moët Chandon que están a punt de rebre els nostres representants, que hi ha un regal molt millor.

Es tractaria d’una felicitació virtual on, relaxats al seu sofà, poguessin veure un resum de la seva feina feta durant els últims anys. Crec que els hi podria agradar.

Un bon exemple de felicitació seria aquest gran videoclip que us adjunto. Pell de gallina.

Temps de pluja

diciembre 15, 2009

En dies com aquest, dies de tardor, de pluja i de vidres entelats, sempre me’n recordo d’una cançó del Serrat que m’encanta: Temps de pluja. Crec que la seva lletra es la millor descripció d’aquesta melancòlica estació.

Molta gent es queixa del mal temps, del fred, dels abrics i de l’ambient fosc que inunda els carrers en les tardes de tardor. Però la veritat es que, per mi, es una de les époques més poètiques i agradables de l’any. M’agrada poguer tapar-me amb una manta i observar com rellisquen les gotes pel vidre mentre’s l’olor a caldo omple la casa al vespre. I al anar a dormir m’agrada embolicar-me dins del llit mentre’s sento com el vent fa vibrar els vidres amb força.

La tardor també regala un munt de sensacions cromàtiques quan camines pels boscos. Es un temps que sembla que et vulgui serenar, que et demani descansar i que proposi fer juntar a la gent perque comparteixin càlides converses a la vora del foc. I es que la natura, en el fons, es molt sàvia.

Sopars al xino

diciembre 13, 2009

Si hi ha alguna feina que no desitjaria mai a ningú es la de cambrer en un restaurant xinès. Com molta gent, aquests dies a mi també m’està tocant participar de l’interminable ronda de sopars de Nadal. Ahir a la nit l’escasa economia va fer que trenta persones invaissim un d’aquests tradicionals locals de l’Eixample. El nom de l’establiment ja era com una petita broma, considerant la paranoia en la que viuen sotmesos els seus empleats: Restaurante La Felicidad.

No sé qué els hi haurà passat en episodis anteriors, però tan sols entrar ja et vé un cambrer-segurata a cobrar-te el menú. Posteriorment, la barra lliure de sangria rancia i xibeca comença a fer pujar les bromes cap als empleats quan intenten, sense massa éxit, pronunciar bé les erres d’arroz o rollito de primavera. Bromes i xistes fàcils assegurats dins d’un col·lectiu etíl·lic.

Haver d’aguantar això cada nit no pot ser bo, i al final el que passa es que es posen a la defensiva desde un principi amb els clients. El punt de no retorn del sopar  va ser quan, el cambrer, cansat que ningú el sentís, va començar a picar dos plats a l’orella d’un dels nois. Rises a part, en aquell moment em vaig sentir còmplice del patiment d’aquell bon home. I es per això que no, no li desitjaria a ningú aquesta feina.

Coses meves

diciembre 11, 2009

Sabeu aquella sensació que, de sobte, un munt de coses es posen al seu lloc? Que tot torna a encaixar? La percepció que, en el fons, tot el que et passa no podia anar d’una altra manera? Sembla ser que ahir la lluna en conjunció amb Venus deuria tenir efectes poderosos sobre la meva minúscula presència.

I són aquests moments els que sempre s’haurien de guardar, per recordar-nos com en un moment ens podem trobar el més amunt possible i en un tancar d’ulls tornar a punt inicial. Però suposo que en aquesta vida es tracta de saber jugar i d’anar aprenent-se les normes.

Paro ja amb aquestes reflexions d’anar per casa. L’home del Mercedes negre no ha tornat a aparèixer i el sol entra per la finestra per recordar-nos que estem vius. Sortim a disfrutar!

“Échamelo!”

diciembre 9, 2009

Si hi ha algún moment que m’agradaria recordar d’aquests dies de desconexió al poble es, sense dubte, l’assistència a la Gran Quina de Nadal. Es tracta d’una multitudinària reunió de tota la població local al poliesportiu de l’escola. I quan em refereixo a tot el poble no exagero. Entre les taules s’hi troba tota la familia de la carnisseria, les dones de la peluqueria, l’àvia de l’estanc, el pagés amb el fill conflictiu, el policia i carter a temps parcial i una llarga llista de personatges rics en històries i peculiaritats.

La nit de la Quina es llarga però carregada d’emocions fortes. Intentar aconseguir un dels 25 lots de Nadal comença essent divertit, com un joc. Quan no es guanya res la gent va dient “Bah, aquesta panera no m’interessava, ara bé la bona”. Però quan es van acabant els lots comença a crèixer una espècie de tensió en l’ambient. La noia que canta els nombres en un antic micròfon intenta, sense massa éxit, animar als assistents amb les rimes de sempre: “He dicho ocho?” I tota la sala respón: “el ochooo!”.

Fins l’any passat s’havia de tapar els nombres del cartró amb grans de blat de moro. Aquest fet provocava que cada vegada que algú guanyava tothom llençés salvatjement els grans al guanyador. Es una llàstima que aquest any ja s’hagin volgut posar seriosos i donguessin fitxes de plàstic. El que no canvia mai es el recipient d’on representa que s’han de barrejar bé les boles: una petita garrafa d’aigua que es sacsejada constantment per un home. Evidentment, al final sempre acaben sortint els mateixos nombres, fet que provoca els crits generals del públic de “remena!” i “échamelo!”.

Per part meva tan sols dir que, una altra vegada, aquest any tampoc he guanyat res. Però seguiré confiant en que algún dia em tocarà el SuperLot, aquell que et regalen desde vales per menús al bar principal fins a un lot de productes de la ferreteria. I mentrestant espero a tenir més sort, ja torno a ser a la Gran Ciutat Anònima, aquella on amb prou feines conec els meus veïns ni els botiguers de sota casa. Hola de nou!

Anem a desconectar

diciembre 4, 2009

Les operacions sortida que es provoquen cada cap de setmana m’han fet arribar a una conclusió: estem constantment col·lapsats. Entre setmana els barcelonins ens veiem avocats a viure dins d’una selva de ciment on impera la llei del més fort, o més ben dit, del més listillo, i quan per fi arriba el cap de setmana una bona part d’aquesta població intenta fugir per anar cap a la idíl·lica natura. I al final el que passa es que acabem tots dirigint-nos sempre cap als mateixos llocs.

Sovint passa que, un cop desemboquem al indret escollit per “desconectar”, la pressió del poc temps disponible, sumat a l’idea socialment preestablerta que hem d’estar constantment fent coses, ens fan crear una agenda extra d’activitats. Que si costellades, fires medievals, concerts folcklórics, excursions amb quads (o algún altre artilugi extrany i contaminant), i un llarg etcétera. Conec gent que sembla que vagi més estressada durant les vacances que en el seu dia a dia.

Aquest pont jo també em sumo a l’operació sortida. Però aquest cop voto per un plà de relax regenerador: llar de foc, un bon llibre i passeigs pel bosc. Crec que amb aquest panorama no tindré excusa per tornar dimarts sense energia ni cèl·lules renovades. Això, es clar, si no em trobo amb el perill latent de l’operació tornada. Us prometo que aniré en compte i faré cas al home dels informatius quan aconsella allò d’intentar sortir “esglaonadament”.

Incidents quotidians

diciembre 3, 2009

Em disposava a anar alegrement cap a classe de ioga quan un extrany fenòmen em va sorprendre a mig camí.

L’incident va ser provocat per un home d’uns 50 anys que estava al volant d’un elegant Mercedes negre aparcat en doble fila. El subjecte en qüestió es va disposar a baixar la finestra  en el precís moment que jo passava pel seu costat. I quan ja em pensava que el bon home em volia demanar alguna direcció, sabeu qué va fer? Doncs es va posar ni més ni menys que a rugir amb un so terriblement animal.

El meu costat més racional em va fer recapitular uns segons i esbrinar si aquells sons acabats de sortir del neolític eren reals o es que jo tenia massa imaginació. Però no, la realitat supera la ficció amics. I quan ja li anava a donar la tarjeta d’algún terapeuta especialitzat en casos crítics em vaig enrecordar de per qué valia tant la pena estar dues hores setmanals dins d’una classe de ioga.

Qué li està passant al món? Es que al final ens tornarem bojos i acabarem tots treient el nostre costat més animal engabiats en cotxes de luxe?