Aquí una servidora us escriu desde una espècie de peixera composta per un bon refredat barrejat amb dosis extra de paracetamol i observatoris hipocondríaco-obsessius de la temperatura. Però no, no tinc febre. A canvi, m’espera un intens cap de semana laboral (“pero porque yo quiero”, com diria Torrente). I ja sense saber qué vol dir que sigui dissabte, sense tenir clar quin dia de la semana correspón a qué o quina es la funció o el que s’hauria d’esperar de cada dia, estic descobrint el filòsof que no sabia que existía. O més ben dit, un filòsof que no es conegut com a tal, però que, sense volguer, ho és.

Em refereixo a Reinhold Messner, un alpinista excepcional que, a partir de les seves aventures extremes (no confondre amb “Desafío Extremo” i els perills mortals del Calleja) ha assolit una manera de veure el món que val la pena descobrir. Es tracta d’un home profundament individualista, però a la vegada una persona que creu cegament en que cadascú s’ha de fer el camí a la seva mesura, sense mirar enrere, sense mirar qué fan els altres.  Una persona que no creu en els límits sinó en els que t’imposes tú. Una persona, en definitiva, capaç de viure la seva vida a la seva manera sense cap mena de miraments i que creu que el seu propi camí es el seu principal objectiu. Un aplaudiment pel Messner. I, per això, tal com diu en el seu llibre Mover montañas: “En mi vida no existe ningún “tiene que ser”. Mis deberes me los invento yo como exigencias conmigo mismo”, per això aquest cap de semana he decidit que me’l passaré creant els meus propis projectes.

Smile

enero 29, 2010

Sovint ens pensem que les pel·lícules actuals son tan modernes i innovadores, i la veritat es que no hi ha cap tema que no s’hagi tocat o amb el que no s’hagi experimentat ja desde els inicis de la historia del cine. Pel·lícules que parlen sobre temes universals, temes que per molt que passin els anys mai deixarán de tocar la fibra sensible als espectadors. En definitiva, petites obres d’art.

I es increíble quan veus una pel·lícula del 1936 i t’adones que la cançó principal es aquella que sempre t’havies pensat que havia estat composada pel menys 30 anys més tard. Em sembla que deixaré d’anar una temporada al cine (per motius econòmics principalment) i començaré a fer un repás de totes aquestes joies que sovint están mal guardades en un calaix. Qué gran que es el cine.

Disastrology

enero 27, 2010

I mentre’s escric articles sobre els resultats anuals de l’economia kazaka somnio en un futur on les úniques frases intel·ligibles que escriuré tractarán sobre móns creats a partir de sucre i flexiglas. I així em sento, atrapada com el protagonista de “La ciencia del sueño”, aquell que volia vendre el seu calendari artístic, “Disastrology”, però s’havia de conformar treballant amb la fotocompositora, una màquina gris que feia obres sense ànima. L’única diferència es que les meves mans continuen tenint la mateixa talla i l’aigua de l’aixeta encara no s’ha convertit en una cascada de celofán.

Per altra banda, el sol torna a brillar, com a bon país mediterrani que estem, i tinc la intuició que la pròxima primavera arribarà més maca que mai. Cada dia falta menys perque arribi. Salut i bon dimecres!

No us ha passat mai que, de sobte, tot se us multiplica? Acostumats a tenir-ho tot mes o menys controlat de sobte un es troba llegint dos llibres igual d’interessants a la vegada, acceptant tres projectes diferents, interessant-se per igual a aficions completament oposades…Coses que fan que s’acumulin un munt de post-its amb interminables llistes a la paret de l’habitació i de no saber quina marcar com a més important. Imagino que el caos extern deu provenir d’una espècie de desprogramació i desbordament intern, d’expulsió d’adrenalina o ansietat creativa que surt sense control en el moment mes inesperat.

Així em trobo aquests últims dies, motiu pel qual aquest blog ha estat una mica descuidat. Pero avui es dilluns i així es comença una altra remullada setmana; amb el mateix porter que et saluda amb les paraules de sempre, l’autobús que frena uns metres més endavant del que vols, l’estampida del pas de peatons de passeig de gràcia, el sorollet de l’ordenador quan s’engega, els minuts del rellotge que passen a diferents velocitats… Per això, potser en el fons es molt millor tenir el desbordament d’altres projectes que provoquen que cada dia sigui diferent.

A una hora de La Habana, enmig del camp cubà, terra de guajiros i cantautors, es troba l’escola de cine més peculiar de llatinoamèrica. En aquest santuari de cinèfils s’hi han resguardat durant temporades directors com l’Spilberg o Coppola, es clar que el govern cubà mai ho reconeixerà. Qui s’hi adentri a viure una temporada de seguida s’adonarà que ha anat a parar a un espècie de no-lloc, una terra que es troba sota un microclima on no fa ni fred ni calor, ni sembla que hi plogui o faci sol. Perque ni el clima ni la realitat importa massa allà dins.

En els camps del costat es cultiva tot el menjar que desprès serà ingerit pels mateixos alumnes i professors, que menjen sempre junts parlant tan sols d’una cosa: el cinema. Matí, migdia i nit: arròs i cine.

Les classes duren tot el dia i son bastant exigents, però per la nit l’ambient d’estudi i concentració desapareix i es transforma en una festa de salsa, merengue i reaggeton a “El rapidito”, el bar del campus. En aquesta festa diària es on, per exemple, una servidora va aprendre ballar reaggeton amb el professor de classe. Res sembla extrany al Sanatorio de los Baños.

Però si un no te ganes de festa també pot optar per anar al cinema a escala real que es troba a pocs metres del famós bar, on constantment s’estàn passant películes “imprescindibles” o rareses audiovisuals. Així va ser com una nit d’insomni vaig descobrir la película “El espejo” de Tarkovski. I sí, aviat em vaig poguer adormir.

Hi ha molta llegenda urbana al voltant d’aquesta escola. I totes les històries giren al voltant de com alguns alumnes que han passat més d’un any dins d’aquesta atmòsfera s’han acabat tornant bojos. I m’ho crec. Per això entre els inters l’escola no serà mai una escola, sinó “el sanatorio”. Un lloc que t’atrapa i que sembla que et vulgui expulsar tota l’energia creativa que portes a dins. Un sanatori, però, on no m’importaria tornar perque m’acabés d’impregnar bé de tota la seva bojeria.

D’aqui a dotze anys…

enero 15, 2010

Em pregunto qué estaré fent al 2022. I també em pregunto qué estarà fent l’Hereu al 2022. Es clar que potser això tampoc m’interessa tant. Sembla que aquesta data sigui tan propera i em sorprén que tan sols iniciar l’any l’atenció pública ja estigui mirant a dotze anys vista. I si resulta que cap aquella data un terratrèmol escala 7 acaba amb les pistes de la Molina? O, qui sap, potser aleshores ja s’ha descobert un planeta recobert de gel amb les condicions ideals per celebrar els Jocs d’Hivern.

En tot cas, per qué sempre estem mirant tan el futur? Pensar en el que es farà el mes vinent encara pot semblar oportú, però el que es farà al cap d’un any o mes? No seria més llògic i natural viure el present, l’aquí i l’ara? Es clar que es díficil enfocar la vida així, ja que el futur sempre sembla millor que el present, i desprès el passat s’idealitza. Així doncs, com podem arribar a un estat ideal?

Imagina’t ara mateix, amb les mateixes condicions amb les que estàs, amb el mateix estat d’ànim, la mateixa roba, etc, que se’t teletransportés a aquest plà de futur que sembla tan interessant. A que seguiries sent la mateixa persona i, a més, seguiries pensant en el futur? Bé, ja prou, que aixó es un caos!

Tot plegat es podria batejar com l’adicció a escapar del present. Hi ha moltes tècniques per a fer-ho, i es podria dir que jo n’he provat bastantes: veient pelis, llegint llibres o guies de viatges, pensant en les vacances a tres anys vista… I com que en el fons es una mala costum, per aquest any un dels propósits que m’he fet es intentar disfrutar del mateix moment que estigui visquent. Ja us informaré a veure si va funcionant. Això si, en aquest cas, pensar en les vacances de Setmana Santa…està permès??

O això es el que penses quan les classes passen de ser purament d’exercici a semblar una espècie de teràpia de grup. De ioga hi ha molts tipus, però ja fa un any que m’he interessat per la branca del kundalini. I si alguna vegada heu assistit a una classe de kundalini sabreu a qué em refereixo quan dic que allò sembla una teràpia de grup. Perque part dels exercicis s’han de fer cantant mantres. I, es clar, no sé jo quina imatge s’enduria una persona si entrés a meitat de classe i es trobés amb deu persones cap per avall cantant ” oh wahe guru” i imaginant que són les fulles d’un arbre.

Sh! que això es seriós. Endinsem-nos dins la classe un moment. Perque la fauna que s’hi troba a dins no té desperdici i dóna per a infinitat d’històries: estressats laborals, rastafaris des-col·locats, artistes en busca de creativitat, arquitectes al paro… I el més important: el nostre peculiar professor. Pel menys externament la seva vida em sembla fascinant: viu sol al bosc amb dos gossos i es desperta cada matinada per fer ioga al bosc i així “conectar-se amb la natura i el cosmos”. No està mal. Es clar que no tot es tan bonic, perquè això li acaba implicant que es passi el dia autopsicoanalitzant-se. I, com tots sabem a aquestes alçades, no es gaire aconsellable passar-se el dia així.

Però, tot s’ha de dir, es un gran professor i aconsegueix fer-me sortir de classe com si m’hagués pres tres tranquilitzants. Es podria dir que sembla que floti pel carrer. Fins i tot puc sentir els ocells entre el tràfic (o serà la menta aquella que ens dóna al principi de classe?).

Però el ioga no tan sol serveix per relaxar-te i fer-te sentir millor, tal com asseguren les revistes new age, sinó que també t’activa l’energia i et fa guanyar reflexes i flexibilitat. I encara resultarà que desprès d’haver-me passat mesos aguantant comentaris com que el ioga es una tonteria ara m’acabarà sent d’utilitat per l’escalada, esport en el qual m’estic començant a interessar.

En fi amics, que allò d’enxufar-se a una màquina en un gimnàs igual que una rata de laboratori ja ha passat a la història. Obriu-vos al ioga i, com diu el professor, que fluya!

Jo també he vist Avatar

enero 11, 2010

I l’únic que em ve al cap es el possible aire de satisfacció que deuen estar tenint en aquests moments Syd Field i Robert McKee. Dos noms que potser no són molt coneguts fora del món del guió. Pels qui no els coneixeu dir que són dos dels grans teòrics de la factoria de guió de Hollywood. Creadors de receptes que mai fallen i fan que, en general, els guions acabin sent de blockbusters. Mireu Avatar amb un rellotge i us adonareu que als minuts exactes passen les coses que tenen que passar: home que es veu obligat a – arriba a un lloc on – descobreix que sent complicitat per aquest món – evidentment s’enamora – es desencadena la guerra i ajuda a qui havia de traicionar…etc etc. I tot barrejat amb l’ingredient clàssic: el missatge made in USA.

Es en aquests moments que m’agafa el síndrome de Verdi i penso que, una altra vegada, he donat una oportunitat a una pel·lícula americana. I no es que la pel·lícula sigui dolenta, que va. Perque l’objectiu principal del cine es l’entreteniment, i sense dubte aquesta pel·lícula ho ha aconseguit. A més, permet al espectador entrar en un altre món, Pandora, que sembla ser un lloc idílic. Personalment, potser em posaria una mica nerviosa viure entre tants dracs voladors, però sempre està bé poguer endinsar-se en altres móns durant unes hores.

Curiosament, veient Avatar em vaig enrecordar molt d’una peli que en el seu moment em tenia completament fascinada: Bailando con lobos. I us preguntareu com puc haver fet aquesta relació, però per mi les dues pelis tenen bastant en comú. Un home que va a viure sol a la frontera salvatge on representa que viuen els indis, al principi hi va per vigilar però al final es fa com un d’ells. Es una història bonica i que enganxa completament. A part que et fa viure en un altre món, coneixes una cultura que realment existia i tot sense 3D ni grans efectes especials. I sense oblidar la seva gran banda sonora.

En fi, que si us heu quedat amb ganes de veure pel·lícules de persones que s’adapten a altres realitats us la recomano!


Haver d’anar a classe divendres i dissabtes al mati en un principi pot semblar fastdiós. Però al final t’acaba compensant tan sols per les petites joies còmiques que els professors ens mostren per posar exemples. L’estrella de la classe d’ahir va ser aquesta interpretació tan…intel·ligent d’aquests dos personatges. Val la pena veure tot el video. L’home de les ulleres no té pèrdua.

Retorn

enero 6, 2010

Amics, una servidora ja ha tornat al món de les telecomunicacions. Per si us preguntaveu on he estat tot aquest temps, tan sols dir que igual d’aprop que lluny del que una persona pot estar de la seva vida quotidiana. Una vida que, tot i que ens queixem d’ella per vici, en el fons es la que anem escollint lliurement.

En un indret secret dels Pirineus un individu viu en una tenda de campanya mentre’s busca feina. Tan sols baixa al poble quan se li acaba el menjar, i per a ell les hores tenen un altre sentit i valor. Proposo fer un brindis per a les persones com ell. Persones sense por a desviar-se del camí cuidadosament marcat pels nostres predecesors.

Però de moment molts de nosaltres seguim a Barcelona, amb la nostra vida, les nostres alegries i les nostres penes. I començem un any amb les mateixes il·lusions de sempre. I el més important, un any amb nous projectes i amb 12 mesos que ara están en blanc, però que poc a poc s’anirán omplint d’experiències i records que farán d’aquest 2010 un altre any peculiar a la nostra vida.

Sé que faig tard, que ja estem a dia 6 i que en un món tan efímer com es l’actual l’escrit d’any nou ja ha passat a l’història.Però m’és igual, en el meu blog encara hi ha lloc per parlar de l’éxit del chiki chiki o d’emocionar-se amb l’estribillo de Ritmo de la noche (cançó estrella per ballar la nit de cap d’any, creieu-me…).

En fi, que les meves confusions i tonteries arrenquen de nou!