Barcelona je t’aime

febrero 26, 2010

Les setmanes passen ràpid, com si alguna cosa important haguès de passar aviat i el temps es volguès avançar. I, de sobte, ja comença el bon temps. L’aire primaveral tan característic del mediterrani es comença a passejar pels carrers de la ciutat. Una ciutat que mai em deixa de sorprendre, on sempre hi descobreixo bars nous, entreteniments, comunitats, histories, secrets amagats. En definitiva, una ciutat que n’alberga moltes altres. I avui em sento orgullosa d’ella.

M’agrada veure la varietat de gent pels carrers, fins i tot els denominats gafapastes em cauen simpàtics, amb el seu món particular de músiques tretes de ves a saber on; de poetes iluminats que s’emocionen parlant sobre el soroll dels camions de les escombraries en tortuosos bars ravalencs. O de la dona exageradament maquillada que parla amb el seu periquito pels camerinos de les televisions. Aquesta ciutat es una festa, sovint estrafalaria i incomprensible pels qui no són d’aqui, però l’essencia es el que s’acaba quedant. Em sembla que aquest cap de setmana em dedicaré a disfrutar-la.

Anuncios

Sweet emotion

febrero 24, 2010

M’agradaria actualitzar el meu blog més sovint, pero últimament m’estic veient afectada per un nuvolot negre que em deixa el cervell parcialment ofuscat. I així no hi ha qui faci res de profit. Ja veieu, molt ioga i molta història, però segueixo sense saber conèixer del tot aquest misteriós órgan anomenat cervell.

Però no tot són ofuscacions. De vegades es reben esperançadors senyals en forma de bones notícies. D’aquelles que t’alegren els sentits i et fan veure una miqueta de llum al final del túnel. Una d’elles es que un dels meus grups preferits venen en concert a Barcelona. Em refereixo a Aerosmith. Alto! No estic parlant dels seus últims cds, sinó dels antics, dels autèntics. Personalment, l’últim cd interessant va ser el de “Nine Lives” al 98, a partir d’aqui el grup ja es va sumar a l’era dels tops hits edulcorats.

Fa uns 3 anys vaig anar per primer cop a un concert d’Aerosmith ni més ni menys que a Paris. I no es que sigui una gran fan del grup, però em vaig deixar contagiar del tot per una amiga que si que ho es. Així que ens vam saltar un examen de la uni, vam agafar un avió, de l’aeroport corrents cap a l’estadi i just al acabar el concert vam anar a dormir a l’aeroport per tornar a Barcelona al matí seguent. Van ser unes hores intenses on en cada instant ens va passar alguna anécdota que va fer que no tan sols el concert valgués la pena, sinó el viatget en si.

Aquest cop tan sols hauré de fer 15 minuts en metro per veure’ls, però segur que l’espectacle no em defraudarà. Això si, jo no entenc com encara s’aguanten drets a l’escenari. L’Steven Tyler en el fons deu tenir l’edat del meu avi…

Aqui us deixo un videoclip seu que no té pèrdua. Si teniu paciència i aguanteu fins a l’última escena sabreu per que…

La vida eterna del becari

febrero 17, 2010

Companys, anuncio que els meus ritmes cardíacs estan una mica alterats últimament. El meu dia a dia no es que sigui especialment mogut, pero al final es l’huracà el qui va per dins. I es que hi ha una cosa que fa temps que tinc ganes de cridar: vull deixar de ser becària!

Ahir, en una de les estones mortes que sol tenir aquesta professió, vaig estar fent un recompte dels anys que porto ocupant les taules auxiliars de les oficines. I en sortien uns quants pel meu gust. Serà que em queixo massa? Potser en una época de crisi com la que estem em puc considerar afortunada. Però amb el temps a un se li va acabant aquella il·lusió amb la que entres a treballar, quan la familia, tota convençuda, t’assegura que si entres com a becari en una empresa i ho fas bé se’t acaben quedant.

Em crec que això fos possible als anys 70. Però actualment les empreses ja compten amb el seu propi submón de becaris. Es una cadena de producció: un becari al mati i un a la tarda. En el meu cas, fins i tot la becària de tardes es diu igual que jo. Aquest fet em fa patir un espècie de trastorn de personalitat que ja explicaré més endavant. En definitiva, que quan se’t acaba el conveni adéu molt bones. Ja pot passar el seguent.

I mentre’s faig tota la feina bruta que ningú més vol fer, per exemple traduïr articles impossibles sobre l’economia de Corea del Sur, m’imagino el dia en que se m’assigni una taula propia on poguer-hi posar algún nino hortera i un cactus antiradiacions. L’esperança es l’últim que es perd.

Frases de matinada

febrero 15, 2010

La franja que va de les 5 a les 7 del mati té una magia especial. Alguna vegada m’hi he despertat (mes involuntariamente que cap altra cosa) i ha estat aleshores quan m’he sentit amb la ment més productiva i creativa que mai. A aquelles hores un no es la mateixa persona que durant la resta del dia. L’intens silenci fa que cada petit so tingui una intensitat especial. Es el so del no-res, el buit.

D’un salt m’assec al escriptori amb la meva llibreta de fulles grogues i em poso a escriure frases aparentment sense sentit. Frases, però, que al cap d’unes hores et sorprenen per la seva veritat, o perque en elles hi descobreixes a una altra persona, una persona que viu de nit i que, aleshores, tan sols pot expressar la seva veritat, sense maquillatges, sense frases rebuscades.

Quan m’imagino un futur on la meva vida no depengués d’horaris d’oficines i tan sols d’autoproducció penso que potser els meus horaris laborals haurien de començar a les 5. Però això voldria dir anar al contrari de la vida de la majoria. I tornem un altre cop amb els dilemes. Com trobar l’equilibri entre el que et convé i el que resulta més fàcil? De moment seguiré amb l’horari d’oficina.

Tardes de diumenge

febrero 14, 2010

A ell tampoc li agraden…

Tigreton

febrero 10, 2010

Un dia vaig comentar en aquest blog que a partir d’aquell moment volia viure només en el present. Semblava el més llògic i raonable, ja que el futur en el fons no existeix. Pero el fet es que, desprès d’estar unes setmanes intentant aplicar aquesta filosofia de vida m’he adonat d’una sèrie de coses.

Per començar, si vius només en el present a la llarga acabes perdent la visió de futur, aquella que empeny a la gent a fer coses perque es duguin a terme a llarg plaç, paraula que sovint em costa aplicar. Totes les coses tenen una durada determinada. Si vius només al present et pot donar la sensació, igual que li passa a un animal engabiat, que la situació que estiguis visquent serà indefinida. Claustrofòbia. No puc viure només en el present, perque m’encanta pensar en totes les coses que encara em queden per fer. M’agrada pensar en totes les situacions, persones i anécdotes que m’están esperant. Si no hi pensés, potser tampoc tindrien sentit les decisions que faig diariament. Per això potser el secret està en aquestes petites decisions, que són les que et fan anar per camins diferents i que provoquen que la teva vida es transformi de les més diverses maneres.

Canviant de tema, aquest dissabte es celebra l’any nou xinès, concretament l’any del Tigre. Digueu-me esotèrica, però es el signe que em pertany. Així que, pel que sembla, m’espera un any de bona fortuna. Ja us aniré informant a veure si el sistema del cosmos realment funciona.

No hi ha cap segon dins d’un vagó de metro que no es pugui aprofitar. Avui mateix, per exemple, estava entrant pacíficament per la porta quan una dona gran, preocupada per trobar un lloc on asseure’s, ha emputxat amb força a tot el ramat de persones que feien pressió per entrar. Un turista, provinent d’algún país més civilitzat, ha intentat argumentar amb la dona, peró no ha aconseguit dir més que “un momento…señora…”. Un cop hem entrat tots he aconseguit trobar un lloc per asseure, i la dona tambè, per si us preocupava l’assumpte.

Al cap d’una estona, quan els meus pensaments ja desvariaven en com es deu insertar la xocolata per fer un coulant, em fixo com la noia que tinc al costat està llegint amb gran interés les propietats alimentàries d’un envàs de Kinder Delice. Just a l’altre costat hi ha una altra noia que està contant alguna cosa amb els dits de la mà. I al davant hi ha un home que ja fa estona que està dormint apoyat al vidre. Em preocupo. S’haurà passat de parada? L’hauria de despertar? Potser ha tingut molt mala nit, potser ha hagut de dormir sobre una taula de ping pong, com a aquella pel·lícula.

Però no fa falta que el desperti, perque d’això ja s’en carrega un acordionista que entra de sobte i converteix el relativament silenciós vagó en una espècie de gòndola veneciana. Un noi es treu els auriculars amb evidents signes de mal humor. Altres es posen nerviosos regirant les carteres. La dona del principi es la primera en donar-li uns cèntims, una cosa no treu l’altra. I a mi ja em toca baixar i despedir-me, mentalment, es clar, d’aquests companys que he tingut en aquest petit viatge.

Evitar parlar de la mort

febrero 1, 2010

L’altre dia parlava amb un amic sobre la mort. Vam quedar que els dos escriuriem en els nostres blogs sobre aquest tema. Ell ja fa uns dies que va complir la seva promesa. Ara em toca a mi.

Parlar obertament de la mort i dels desitjos finals d’una persona es com un tabú a occident. Per qué? Antigament parlar de sexe era tabú i, en canvi, parlar de la mort era el més natural. Avui dia es just el contrari. I el que passa es que quan algú es mor la gent no sap com actuar ni com enfocar-ho. Ningú vol parlar del tema, i quan et toca d’aprop sembla com si una espècie de peste hagués passat per la casa. Potser es perque a la nostra societat, en general, ens creiem invencibles, inmortals. Gastant diners en estètica, en tractaments cars, en allargadors de vida. I de sobte un es mor i ningú entén res. No hi ha cap anunci que ens expliqui de qué va la mort ni les propietats que té.

He tingut la sort d’assistir a pocs enterraments, però, que voleu que us digui, jo quan em mori no vull que el meu funeral es faci en un tanatori gris i fred, que més aviat sembla una sala d’espera d’algún ministeri. Tampoc vull que seleccionin una cançó en una llista on el top hit sigui l’Ave María. I, ja que estem, no vull que parli cap cura amb discursos que mai he escoltat.

El que si m’agradaria es una cosa discreta, íntima, on primer m’incineressin i desprès em deixessin en un racó del bosc o la muntanya. I que, aquells que realment em volguessin despedir, s’inventessin la ceremònia dient el que els hi vinguès de gust, o no dient res, o podrien cantar, ballar o simplement expresant-se. Per a fer-vos una idea, no us perdeu el mític funeral alternatiu del Bob (min 5:21) a la peli “My own private Idaho”.

En fi, m’agradaria que el dia que la mort em toqués d’aprop m’ho prengués amb la mateixa serenitat amb la que ara mateix crec que en aquesta vida tornem al món una vegada rera l’altra, per aprendre i corregir els nostres errors. Així doncs, per què s’hauria de tenir por de la mort?