Regenerar-se

marzo 31, 2010

I després de tres dies de soledat i foscor per un petit incident a causa de l’aplicació de productes erronis (nens, no ho proveu a casa) una servidora torna a obrir les persianes i a sortir al món. Però no us penseu que el meu involuntari reclutament ha estat tan traumàtic com en un principi podria semblar. De fet, crec que han estat les vacances més regeneradores que he fet en un bon temps.

Si no m’hagués passat aquest petit accident, aquesta setmana hauria estat igual d’atrafegada que les anteriors, sense oblidar l’agenda prevista pels dies corresponents a la setmana santa oficial. Així que aquests dies a casa m’he adonat de com poden perjudicar de vegades aquestes ànsies que es tenen per fer tantes coses. Sembla que l’agenda se’t ompli per art de màgia de mil trobades, activitats, assumptes pendents, sense que ni tan sols es tingui temps a plantejar-se de trobar un espai per a un mateix. Per qué passa? De qué volem fugir? Al final acaba sent necessari que, en contra de la teva voluntat, se’t acabi obligant a parar un moment per fer-te reflexionar en el que estás fent, en cap a on va tota aquesta voràgine d’activitats.

 Però no us penseu que arran d’aquest fet hagi decidit encaminar la meva vida cap a un estil de vida zen. Per això sempre estem a temps. Ara es moment de disfrutar de la quantitat d’hores de llum que se’ns regala i del millor de tot: la primavera, que, a part que la sang altera, es la millor época per a regenerar-se (alèrgics abstenir-se). Que disfruteu de les vacances!

Errors d’aquells…

marzo 27, 2010

I desprès de celebrar els meus 24 amb un fantàstic berenar infantil, en el que vaig recordar aquells temps quan a les festes hi havia globus, xuxes, pastissets i tots els amics que volies, aqui em trobo, a dalt de tot de la torre de Notre Dame.

Perque es en aquests moments quan més trobo a faltar aquella salut que tenia fa tan sols unes hores. I es que la impaciència, que en el meu cas es barreja amb imprudència, m’ha fet confondre dos cremes tan diferents entre elles com la nit i el dia, pero a la vegada tan semblants en aspecte exterior (una reflexió que em fa pensar en altres aspectes de la vida, però ara no em sento amb ànims). En fi, que es podria dir que, resumidament, tinc un problema dermatològic que m’impedeix rebre la llum del sol en els pròxims dies. Ara que per fi volia començar a gaudir de la meva recent graduació que m’havia hipotecat molts caps de setmana en els últims mesos. Pero com que tot serveix per alguna cosa, fins que no arribi la setmana santa oficial i aprofitant la solitud de casa meva m’he muntat una agenda de cine, lectures i sí, més guions, que pel menys em faran actualitzar-me. Així que per ara em despedeixo per uns (espero que pocs) dies de salut i de persona normal i lliure, de sol i vent, que tan es troba a faltar quan saps que no ho pots disfrutar.

Anys i anys…

marzo 24, 2010

Avui una servidora celebra que ha viscut un any mes en aquest món. Un món que fins ara encara no l’ha deixat de sorprendre i que espera i desitja poguer viure-hi per molt més temps. I es que, si hagués de fer una reflexió general de tot el que he viscut fins ara es que aquest petit planeta es en realitat un infinit camp de jocs. Es tracta d’aprendre a jugar i experimentar el màxim que es pugui mentre’s sens dongui l’oportunitat.

Parlant aquesta nit amb el meu pare m’he adonat de com cada persona valora de diferent manera l’éxit personal de cada persona. Per a ell, tenir éxit es triomfar a la feina i, de pas, amb la familia. No dic que no sigui important, però, em pregunto qué es el que realment t’endús amb tú el dia que marxes d’aquest món. Un bon contracte d’oficina? Una hipotèca finalment coberta?

Jo em vull emportar el record de totes les persones, tots els moments especials, totes les situacions surrealistes, totes les experiencies, viatges i activitats com més diversos millor.

Però bé, encara sóc molt jove, i segons els pronòstics astrològics que em pertoquen, encara em queden molts anys per disfrutar. Per cert, es dia 24 i faig 24 anys, alguna senyal del Cosmos o espècie de bon auguri hi deu haver, no?

Així que mentre em preparo per viure noves aventures no puc evitar cantar aquella famosa cançó que diu…vull viure aventures i vull viure-les amb tú! Qui s’apunta?!

A Barcelona et pots trobar de tot: pianos públics al mig del carrer, nudistes que desafien els elements a qualsevol época de l’any i fins i tot pots ser testimoni de com sistemes elèctrics sencers s’apaguen al mig d’una actuació de Bollywood per culpa d’una mica de pluja.

Aquest últim incident ha passat fa poques hores, quan em disposava a veure a una amiga actuar. L’espectacle estava a punt d’acabar i en un dels moments més animats de la cançó de sobte tot s’ha apagat. S’ha de dir que aquest element sorpresa, sumat a l’intent desesperat d’una professora de fer ballar a les fosques a tot el públic mentre’s tornava la llum, m’ha fet treure totes les rialles descontrolades que no havia tingut en mesos, així que no ens queixarem.

Finalment la llum no va tornar, sinó que es va decidir aplaçar l’espectacle al mes vinent. La meva pregunta es: seguirà plovent tant aleshores? Aguantarà el sistema elèctric més de dues hores seguides? S’acabarà algún dia aquesta època interminable de plujes?

Remember…

marzo 18, 2010

Desprès de complicacions técniques varies, per fi el meu germà té un conversor de video a dvd que funcioni. Aquest fet ha provocat que últimament en comptes de veure la tv normal ens passem el dia veient videos de quan erem petits. Treient de banda els interminables plans d’edificis i paisatges amb escás interès i dignes de pastilles tranquilitzants, de tan en quan hi surten petites joies de les personetes que un dia vam ser i ja no recordavem.

Alguns sabran sobre la fina linea entre ficció i realitat que tenia quan era petita.En general tinc records borrosos, fins i tot recordo millor el que em vaig imaginar que passava que el que estava passant realment. Per això ara m’estic sorprenent de veure’m molt més activa i present del que jo sempre m’havia pensat. Aviso que ja aleshores tenia els meus atacs de tonteria dignes de show televisiu. Ah! i resulta que ben aviat em vaig convertir en la reportera de la familia, explicant tot el que passava amb un micro imaginari. Així doncs em vaig iniciar en el periodisme molt abans del que em creia. Per cert, era corresponsal de tv3, hi havia nivell.

Diuen que les persones són essencialment les que erem quan erem petits.I potser sí que es veritat. Mirar aquest tipus de videos t’hi fa pensar molt, casi es podria dir que serveix com a teràpia. Així que res, us recomano que deixeu per un dia la tdt i treieu la pols aquests petits tresors del fons de l’armari.

Res a perdre

marzo 15, 2010

El cap de setmana es preveia tranquil, de brises pausades i cel en calma, però ha acabat sent tota una experiència contrarellotge plena de trobades, acudits, calçotades que es convertien en botifarrades, cafès que no arribaven i molta, molta bici.

Així doncs començo un dilluns amb noves energies. No sense abans haver patit alguns entrebancs amb els vianants a primera hora, quan he intentat averiguar el culpable de les múltiples coalisions que he estat a punt de tenir amb altres ciclistes. Era jo la qui anava dormida o eren ells? Em sembla que tots sabem la resposta.

Però lliure de ferides i perills diversos, torno a estar sota la protecció de l’oficina nº373, amb el silenci zen, els articles relaxants i les il·lusions de nous horitzons que m’esperen.

I per acabar, aqui us regalo la meva frase del dia, setmana i mes: si no teniu res, no teniu res a perdre…però tot per guanyar!

Neu

marzo 8, 2010

Pluja, neu, fred, canvis, vells records, confusions, nous replantejaments, tràfic, porters que et somriuen, llibres que t’enganxen, ganes de viatges, noves il·lusions, vides paral·leles, the lovely bones, pelis que mai he vist, muntanyes en llista d’espera, guions, dharma, escalada, poetes de l’absurd, rutes en bici, gel, llàgrimes, ostres del futur, sopars reconfortants, amics, guionistes apassionats, aventures, març.

El mes de març es un mes extrany. No saps ben bé quin temps se suposa que es el que ha de fer. No es la primera vegada que neva en aquesta época a Barcelona. El meu paraigües no funciona i he tornat a casa de color blanc. Avui m’agrada el color blanc. M’agrada que es formi un caos al carrer per culpa d’una mica de neu. Aquestes coses recorden que estem vius i que tot es real.

Dream on

marzo 5, 2010

Explica Steven Tyler que va composar aquesta cançó al final d’un estiu. Es trobava assegut a una roca al costat d’un llac on hi havia passat molt bons moments durant els últims mesos. Però, de sobte, es va adonar que ja tot s’havia acabat, que mai més es tornaria a repetir un estiu com aquell. Es podria dir que avui em sento igual que ell, així que m’agradaria compartir amb vosaltres aquesta cançó.  El més bonic de la lletra es, però, que encara que el passat se’n hagi anat, mai s’ha de deixar de somniar.

…dream on, dream until your dream comes true…

Una nova era

marzo 3, 2010

La pluja ens persegueix inevitablement, igual que sentiments contradictoris m’impedeixen seguir un ritme de vida, diguem-ne, normal. A hores d’ara ja estareu cansats de llegir les meves confusions varies, però per algún motiu aquest bloc va ser batejat com a “Confused in Barcelona”, no?.

I es que penso…no podria ser més fàcil tot plegat? Que la gent s’entengués millor, sense haver de passar per malentesos i fer múltiples interpretacions sobre tot. M’agradaria que existis un sistema tipus Avatar, on es tan fàcil i simple conectar-se amb els altres éssers vius. Pero em temo que per això primer m’hauria de crèixer una cua i aprendre l’idioma Na’vi. Així que toca aterrar al planeta terra i acceptar la realitat: que aqui hem vingut a aprendre moltes coses i el més important, aprendre a solucionar-les.

 I això si que es digne de master universitari, es més, em sembla que no t’hi acabes de graduar mai. I ara ve el moment friki: sempre ens queda l’esperança de l’arribada de l’Era Aquari, al 2012. Segons diuen, hi haurà molta armonía. Aguantarà el meu blog fins aleshores? Misteri…

Nits d’insomni

marzo 1, 2010

Escric desde la oficina, on em sento com si flotés en un núvol espés. El cap em pesa i no aconsegueixo obrir del tot els ulls. Si pogués em tombaria delicadament a la moqueta i em posaria a dormir tan agradablement. I tota la culpa la te la visita que m’ha fet aquesta nit el senyor insomni.

Vaig mirar l’hora per primera vegada a la 1:30, i d’aqui en endavant, l’obsessió amb aquest objecte creat pels humans va anar creixent. I ja podia buscar totes les técniques possibles, que ninguna em funcionaba. Llegir, música relaxant, cantar mantres, imaginar-me la vida perfecta…fins i tot intentant-me convencer que el temps no existeix, que es un invent de la humanitat, que lo de les 8 hores no es necessari…Res. Insomni.

I el pitjor es que amb tantes hores que tens per pensar, barrejat amb el silenci i l’inactivitat es quan et venen a la ment aquells petits problemes que has anat esquivant durant el dia. Però, passen les hores i el que era petit s’acaba amplificant en autèntiques catàstrofes que semblen que no tinguin solució.

Sort que al mati seguent, tot i la son que arrossegues, surts al carrer i l’aire et ventila una mica les idees, i el món ja no sembla tan complicat ni els teus problemes tan apocalíptics. Encara hi ha esperança. Així doncs, comença una nova setmana. Alegria!