Una de fútbol…

abril 29, 2010

No sóc una persona especialment futbolera, però he de confessar que ahir fins i tot vaig anar a saludar l’autobús del Barça. Bé, de fet, em venia de camí mentre’s passejava el gos. Com si es tractés de la desfilada de reis,de sobte un munt de gent va desobeir els crits de la policía i es va avalançar cap al vehícle, qui va estar uns ràpids segons davant nostre. El panorama era d’eufòria màxima, sumat a la quantitat de motoristes que el seguien sorollosos pel darrera. Crits energètics, cares d’emoció i, per que no dir-ho, algun que altre home gairebé amb llàgrimes als ulls. El que provoca el fútbol.

Desprès a casa, reunits amb uns quants semi-aficionats com jo, d’aquells qui només veuen els partits més importants però, això si, com si de sobte els hi anés la vida, vam tenir converses d’esperança fins al final. Esperança fins que, al segon gol, quan ja casi ens pujavem sobre el sofà per celebrar-ho, en un instant ens vam quedar glaçats mirant el televisor, bandera del Barça en mà.

I la resta ja la sabeu. Així com també sabem que la vida seguirà amb el seu curs natural. A les muntanyes els antílops continuen menjant i dormint alièns a la decepció del Bernabeu i d’aqui a uns dies tots aquells qui avui se senten deprimits ja ho veuran tot com un llunyà record.

Anuncios

Companys, l’home del mercedes negre ha tornat. No havien estat al·lucinacions meves en el seu moment, ahir per fi vaig verificar que els meus transtorns d’imaginació són lleugers. Perque l’home-semi-animal estava al costat del seu luxós vehícle saludant a tots els vianants, a la seva manera, es clar.

I això m’ha fet pensar en com han canviat les coses en aquests pocs mesos que ha passat desde que el vaig veure. Es curiós com una persona pot canviar tan de pressa, com se li pot transformar la vida i l’entorn, les il·lusions o les esperançes. El dia que aquest bon home em va espantar per primer cop jo em dirigia capficada en els meus pensaments, sense disfrutar del present, veient un futur estrany o complicat. Res a veure amb la claredat amb que ho vaig veure tot ahir a la tarda, a la llum del sol, fixant-me en cadascún dels detalls de la cara d’aquell home.

I ara ja sé que, si aquell es el seu lloc preferit per mostrar les seves habilitats naturals, no hi ha res com acceptar la seva presència com a un adorn més d’aquesta meravellosa ciutat.

Noves adiccions

abril 20, 2010

Desprès de dos findes intensius d’escalada vaig pel carrer i només veig parets escalables, forats, repises, cables elèctrics que semblen cordes… En fi, que aquest esport es adictiu i tan sols estic esperant a que arribi el moment de tornar-me a enfilar per les parets, mai més ben dit.

Per altra banda, els nervis primaverals no em donen opció a relaxar-me. La vida es curta i hi ha massa coses a fer. Això sumat a tots els assumptes pendents que vaig posposant em creen una espècie de sensació adrenalinosa (adjectiu de collita propia) que ni tres classes de ioga me la solucionen.

 Així doncs es moment d’aprofitar totes les energies i llençar-se a la vida, com diria el Juanjo. Això si, llençar-s’hi desprès de superar les lentes hores d’ oficina.

Escalada. Capítol primer

abril 12, 2010

Avui començo la setmana d’una manera diferent. Intento teclejar, notant cada tecla com si fos una extensió dels meus dits, doblego els genolls i sento tots els morats i ferides varies acumulades de tot el cap de setmana. Resumidament, avui es el primer dilluns desprès d’haver fet un cap de setmana intensiu d’escalada.

Pero les estètiques ferides i petits dolors generosament repartits compensen aquests dos últims dies, on els meus records principals tenen a veure amb la repetida visió de roques, cordes, monitors-àngels de la guarda pacientment penjats i un grup de gent molt maca.

Em sembla que el curs se’m farà curt, però, això sí, bastant intens. I he de dir que, per desgràcia d’alguns opositors, tinc la sensació que la temporada d’escalada tan sols acaba de començar i va per llarg. I mentre’s espero per a seguir aprenent, millor vagi a ioga i demani consell al nostre estimat Juanjo, a veure si em dóna savis consells sobre com encarar la tensió que suposa anar de primer al fer escalada.Això si les agulletes em deixen, es clar!

Coses

abril 8, 2010

Sovint els minuts passen extremadament lents a l’oficina. Minuts on el món es converteix en infinitats de pàgines web, de notícies, de links, de projectes o possibilitats. Però, en tot cas, minuts avorrits, on et sents un espècie d’autòmata virtual que està perdent un temps valuós. I al final t’adones com pot ser de poderosa una petita pantalla d’ordenador, l’objecte que acabes tenint al davant durant més hores al dia.

Saps que no vols seguir amb aquesta rutina per molt més. Saps que al teu futur no hi vols veure pantalles d’ordenador. Saps que et vols despertar i no sentir el tràfic dels cotxes de la diagonal.Saps que et vols moure, interactuar i sentir el pas de les estacions més clarament. Potser no saps molt més sobre el que vols, però pel menys es bo anar sabent el que no vols.

Diuen que la realitat supera la ficció. No ho dubto, tan sols haurieu de conèixer la veritable història amb cremes errònees que vaig patir ara fa una setmana. Però es un d’aquells temes del passat que vull oblidar i guardar en un dels racons més fràgils de la memòria.

En fi, que aquest pont no sé si he viscut més a la realitat o a la ficció. Em desperto pels matins i no tinc clar si visc a Wisteria lane i la meva veïna Bree està fent pancakes mentre’s l’extranya germana de la senyora Huber mira a travès de les persianes. Alguns ja sabran de quina sèrie parlo… Em refereixo a “Desperate Housewives”.

Tot va començar en voler provar de veure algún capítol, ja que una amiga meva tenia les tres primeres temporades. I al final va ser un no parar. Sort que entre capítol i capítol hi va haver alguna muntanya, una reconfortant raclette i, sobretot, bona companyia.

Aquest mes es presenta interessant, amb nous projectes i aquest cop no relacionats amb els guions (ja era hora una mica d’oxígen). Durant les pròximes setmanes una servidora s’iniciarà en el món de l’escalada, així doncs, potser el blog pateix un petit canvi de gir!