Viatges

mayo 26, 2010

Sempre m’ha costat fer resums dels viatges que faig. No sé si es per por a deixar-me detalls importants o precisament pel contrari, per no empapar de massa informació als meus receptors. Sigui com sigui, i com ja va sent habitual a les meves sortides, aquest ha estat un viatge intens i variat, carregat de situacions que, al englobar-les, perfilen el que es per a cadascú un viatge únic i irrepetible.

I una de les coses que ha fet aquest viatge únic per mi es que per primera vegada he pujat un cim de quatre mil metres. No era un pic difícil, però a partir d’ara ja sempre més serà el meu primer quatre mil, i aquestes coses sempre es queden. També ha canviat el fet de viatjar per fer muntanya, i no pas al contrari. Potser sembla que així coneixes menys la cultura local. Però, pensant-ho bé, sempre ha estat la natura la primera en arribar, i es la població la qui s’ha adaptat al medi. Està bé poguer cambiar aquest punt de vista per a entendre les diferents maneres de viure que tenim.

Ha estat divertit estar en un país on hi ha gent que encara no ha volgut cambiar l’hora del rellotge i hi perviuen dues hores diferents. Sembla impossible, pero al final tot acaba funcionant.I sobretot m’alegro de la companyia, qui ha contribuit a donar una forma especial al viatge. I al final, resumidament, segueixo  sense cansar-me de voltar pel món!

Anuncios

Cap al Toubkal

mayo 20, 2010

Companys: me’n vaig. Per fi torno a agafar un avió i em dirigeixo cap a terres “estranyes”. Les que més em fascinen. Terres que estan tan lluny i tan aprop al mateix temps. Mai va malament un canvi d’aires. A més, aquest cop el canvi d’aires serà literal: me’n vaig a pujar quatre mil metres.

I es que aquest pont una servidora estarà en fase de superació física i personal pujant el cim més alt de l’Atlas: el Toubkal (4.167m). El què passarà i com es un misteri. Un misteri que ja us desvelaré a la tornada. I mentrestant aqui us deixo un reportatge de la combinació que farem, tot i que al revès. Primer pujarem al cim i desprès ens anirem a relaxar a Marrakech, això sí, amb uns bons i merescuts banys termals!

Que tingueu un bon pont!

Els cinc al Pedraforca

mayo 17, 2010

El cap de setmana no podia ser més complet. Muntanya, diversió i bones amistats. No feia falta res més. Tot va començar el dissabte al migdia, quan un grup de cinc interessats en fugir de la Gran Urbe ens vam dirigir cap al Pedraforca. S’ha de dir que d’aquests cinc, només dos teniem experiència en muntanya. Però aquest fet, en comptes de resultar un problema, va acabant sent un motiu de redescobriment sobre les emocions que m’evoquen aquests indrets.

 I on millor que anar a batejar a aquests “novatos” que al Pedraforca, una muntanya emblemàtica, màgica i ben catalana. Allà van experimentar de tot: desnivell, neu abundant i alguns, al final, vertigen. Però no ens oblidem de les millors experiències: el companyerisme, els petits moments al refugi i les rialles que resonaven entre les grans parets.

No sé si amb aquesta primera ascensió s’hauran quedat amb ganes de més. Això va molt a gustos. Però, en tot cas, segur que tindran un record diferent per col·leccionar. I, mentrestant, jo ja començo a mirar mapes per a la pròxima sortida.

Companys de somnis

mayo 13, 2010

Em sembla que tot guionista o aspirant a guionista passa inevitablement per períodes de crisi vocacional, quasi bé es podria dir de crisi d’identitat que et fan replantejar tot el que has fet fins ara. Moments en els quals sents que has escollit el camí més tortuós possible i que t’hauries d’haver dedicat a una professió “seria”, estable, una que pel menys et regalés una mica de pau a l’esperit. Tot i que desprès saps que no hi ha més remei, que hi ha coses que es porten endins i es contranatura no escoltar-les.

Però a la que pots remuntar una mica en la teva confiança personal se’t planteja el problema número 2: la gran dificultat d’introduir-se en aquest món. Tal i com em va dir ahir un amic guionista: “veig un mur infranquejable, amb cables elèctrics a dalt i gossos de vigilància a baix”. Doncs sí, no hi ha millor descripció per fer-se una imatge de la situació. Així doncs, els teus pensaments començen a desvariar i et venen al cap idees utòpiques com muntar una floristeria o un forn de productes ecològics, oficis que et fan somniar amb una vida senzilla i plena, però que en el fons saps que t’agradarien més per als teus personatges.

En fi, mentre’s espero que el mur infranquejable es vagi desfent, seguiré creant móns paral·lels per amor a l’art. I es reconfortant saber que, quan tornin els moments crítics, sempre podré fer un cafè amb els meus companys de somnis, els quals saben perfectament pel que estàs passant i t’animen a tirar endavant i a començar projectes nous.

Si hi ha una cosa que m’agrada es una nit de tranquilitat a casa, on tot funciona al meu ritme i els rellotges deixen de funcionar. Sovint aquestes nits estan tenyides de música blues amb un dels meus principals consellers, en Robert Johnson. Aquell qui va anar a un encreuament de camins i va vendre la seva ànima al diable. O això explica a la seva famosa cançó “Crossroads”.

I es que en el blues, com a la vida, tot són encreuaments de camins on has d’anar escollint diferents direccions. En Johnson decidia els desviaments amb ritme pausat, fluint i enrient-se del destí. M’agraden les seves melodies de guitarra i veu trencada, que expliquen les alegries i misèries de la seva curta existència. Unes històries que transcorrien a la vora del Mississipi.

Es clar que en el meu cas ho he d’aplicar tot a una existència a la vora del Llobregat, per defecte, però imagino que alguna mena d’encant deu tenir. Segur que ell l’hauria trobat.

Així estem

mayo 4, 2010

Desprès d’un cap de setmana intensament variat (vegis un mix de Feria d’abril, celebració de la festa alcohólica-finesa del Vappu més un diumenge d’escalada) torno a estar sota els efectes anestesiants de l’oficina 737, on la pluja sembla que ens hagi embotit a tots.

Desde que els meus caps de setmana van deixar d’estar hipotecats per un postgrau sembla que la meva vida només cobri sentit aquests dos preuats dies, que ja no sé si els puc considerar de finals o de principis de setmana. La resta del temps sembla que se li perdi tot el sentit anant amb la bici amunt i avall de la diagonal, com si una corda invisible em transportés i, de tan en quan, em permetés fer alguna petita variació en el recorregut.

Així que mentre’s espero nerviosament l’arribada del cap de setmana i que torni la primavera que fa uns dies se’ns prometia, no puc evitar recordar les aventures d’aquell escriptor qui buscava La Veritat a la carretera. Segur que molts ja sabeu a qui em refereixo!