Crònica d’un concert

junio 28, 2010

Mentre’s esperavem embotits a poques files de l’escenari on havia d’actuar Aerosmith em vaig enrecordar d’aquelles tardes de tempesta. Tardes d’estiu on, pujada dalt d’un altell i amb tan sols 12 anys vaig descobrir aquest grup de música que tan em va marcar. Eren temps de descoberta d’un munt de coses. De l’amor tambè. I amb aquell primer cd de “Nine lives” pensava que la cançó Hole in my soul era la més apasionada que es poguès escoltar.

Per això quan ahir es va desplegar sobre l’escenari una bandera gegant amb el logo del grup em vaig unir a l’eufòria general dels meus acompanyants. Allà on miressis trobaves samarretes negres, xalecos, nois amb els cabells llargs i cintes al cabell. Irremediablement tornava a ser a casa.

Així doncs rodejada de gent vinguda de tot Espanya, concretament al meu costat tenia un simpàtic noi de Saragossa i una parella d’entusiastes de Mallorca, va començar el concert amb Love in an elevator. I desde aquell mateix moment cada cançó va ser cantada per tots sense oblidar-nos el més mínim detall del cd. Fins i tot cantavem la part dels instruments.

Com a moments especialment emocionants destacaria l’impressió que causava el baix ressonant per tot el Palau Sant Jordi amb Sweet emotion, l’increíble solo de bateria de’n Joey Kramer i el crit desesperançat que va fer en Tyler a l’inici de Dream on. S’ha de dir que els músics es van volcar en cor i ànima amb el públic i en cada cançó, fet que no vaig percebre al concert de París, on tot era més espectacle mecanitzat.

Desprès de dues generoses hores, quan ja somniava en cascades d’aigua fresca a causa de la intensa calor i set que tenia, la màgia es va acabar. Però el públic seguia amb la mateixa emoció impregnada al cos. Com a curiositat, a la sortida un argentí em va demanar si podia fer una foto a una noia que estava sobre un patinet. Em diu “vos porque sos pequeñita”. I quan ja anava a fer la foto de sobte, i sense previ avis, em puja a coll. Resulta que la foto s’havia de fer desde dalt. L’atac de riure que em va agafar va fer que acabessim tots abraçats i donant-nos les gràcies. Si, jo també vaig donar les gràcies, i no se ben bé per qué.

La vida empieza hoy

junio 23, 2010

Últimament les meves setmanes es fan variades i curioses. Events i actes on mai m’haguès imaginat assistir es tornen realitat en uns moments que poc m’ho esperava.

I així, si fa tan sols tres dies em trobava penjada d’una paret del Pedraforca amb no gaire més companyia que el so del vent i dels ocells, de sobte estava ahir a una preestrena de cine rodejada de flaixos i de la crème de la crème de la indústria del cine. Uns contrastos que no puc sinó que prendre’ls com a l’increible pero certa història de la noia a qui cada dia se li dibuixen i desdibuixen un miler de camins. Però bé, suposo que d’això es tracta, no?

 Per cert, aprofito per recomanar-vos la nova pel·lícula de la Laura Mañá “La vida empieza hoy”: rises i passar una bona estona assegurats.

D’abelles i pingüins

junio 16, 2010

Es veu que al Pol Sud hi ha una nova oferta de feina.De requisits tan sols es demana força física, aguantar bé el fred i paciència. M’explicaré. Resulta que, coses de la globalització, cada cop passen més avions per sobre l’Antàrtida. Aquest fet provoca que els pingüins, animals desperts i curiosos, al mirar cap al cel es caiguin enrera.L’aspirant a la feina s’ha d’encarregar de tornar a aixecar als exemplars que han caigut en la temptació de mirar cap amunt.I desprès ens queixem que no hi ha feina.

I tornant a la realitat més pròxima, ahir un niu d’abelles gegant va colapsar la diagonal durant unes hores. Fins i tot la policia va acordonar la zona com si d’un crim es tractés. Aquest fet va provocar que un munt d’humans, que no són tan diferents dels pingüins, es reuníssin en massa per veure qué estava passant. Però les abelles no fan tanta gràcia com els avions, penso. I així passen els dies a la Gran Ciutat, un lloc on mai saps ni t’imagines qué et trobaràs a la pròxima cantonada.

shanti, shanti

junio 14, 2010

Si amics, de vegades hauriem de recordar les savies paraules sànscrites del shanti. Una traducció més o menys literal equivaldria a la “pau interior”. Si no hi ha pau interior es impossible que n’hi hagi d’exterior. I així es com ens va al món: gent en massa anant a comprar vàliums, ansiolítics i devoragrass.

Avui m’he despertat i he pensat en lo bonic que seria haver obert la porta de casa i haver-me trobat sota un bosc on poguer disfrutar dels primers minuts del dia. M’hagués activat amb una miqueta de ioga i haguès esmorzat la fruita d’algún arbre generós. Qué més es necessita?

Però bé, això ha durat uns pocs segons, ja que al sortir de casa de seguida m’he trobat amb el caos del dilluns, les cares grises i ofuscades dels qui ja nomès esperen que sigui divendres i un altre cop m’he enclausurat de cara l’ordinador. I així el meu somni es va fent cada dia més intens.

I aquest matí estrany i plujós no he pogut sinó recordar lo reconfortant que era per mi escoltar aquesta cançó ara fa uns anys. Em coneixia de memòria cada petit detall d’aquest directe. Un directe on la veu de Robert Plant al principi em desagradava i la trobava quasi molesta, però que vaig acabar apreciant i escoltant cada nit abans d’anar a dormir. I sempre he pensat que es irònic, i una curiosa coincidència, que en el moment que s’enfoquen les torres bessones, allà l’any 74, el cantant digui “I think this is a song of hope”. I just desprès, l’extremadament tendre inici de la guitarra de Jimmy Page…Increíbles, jo vull que tornin concerts com aquests!

mmm and it makes me wonder…

Alegria matinal

junio 8, 2010

Caminava aquest mati gris cap a la oficina, enmig del caos de la vaga, dels conductors histèrics i les motos fent maniobres ilegals quan m’ha caigut del cel un bon piropo: que si semblo la Zooey Deschanel. Bé, la millor part de l’assumpte es que qui m’ho ha dit era un rodamón a qui veig cada dia recolzat contra el seu carro amb cara ausent. I el que em pregunto es: com ha arribat a conèixer aquesta actriu? I esmentar el seu nom tan correctament? Perque hi ha actrius infinitament més conegudes que aquesta.El que fa la societat de la informació. En fi, m’assembli o no, i fos aquest home el qui ho diguès, he de confessar que el dia ha seguit molt millor i que aquell home ja està fitxat per saludar-lo més efusivament cada matí.

 No sé com m’ho faig, que sempre acabo parlant amb rodamóns. Recordo un dia que en vaig conèixer un francès que havia vingut fins a Barcelona perque deia que buscava un lloc càlid per viure. Dins del seu carro hi portava un munt de records valuosos, com un rellotge antic de butxaca amb les seves inicials i un àlbum de fotos en blanc i negre de la seva infància. Em fixava amb els seus ulls i seguien tenint la mateixa vida que la de les seves fotos de petit.Era com veure un nen atrapat en un cos d’adult.I potser, molt en el fons, es així com ens sentim la majoria de nosaltres.

De sèries i puzzles

junio 4, 2010

Primer van ser les olives, desprès les ensaïmades i ara els nachos. Si, es tracta de petits cicles adictius que em sorprenen de tan en quan  i provoquen que nomès tingui ganes de menjar aquest determinat producte. I aquest últim ha estat ni mes ni menys que per culpa d’una sèrie de tv que segueixo cada migdia per internet i on una de les protagonistes sempre està menjant nachos. La veig: nachos. Parla: nachos. Per mi que ja te cara de menjar mexicà.

Parlant de sèries de tv, es increible com una sèrie et pot enganxar tant fins al punt d’estar esperant a que arribi aquella hora del migdia on et pots tombar una estoneta i sentir aquelles meravelloses paraules de “previously on…”. Durant 45 minuts et submergeixes en un món que t’acaba semblant tan real i factible que t’acabes creient que qualsevol dia pots trucar als personatges per a preguntals-hi com els hi va.

De les sèries aprens i desaprens moltes coses. Aprens a que l’ideal es fer com ells: parlar de tot el que et preocupa, de tot el que sents per una altra persona, de no tenir por a mostrar cap mena d’afecte. Sembla que sigui tot tan fàcil! Saps com es la vida de cadascún d’ells i per això entens els seus actes, la seva manera de relacionar-se, el seu món interior i exterior. A la vida real t’has de conformar amb petits fragments de cada persona, que vas descobrint en comptagotes. I, si tens una mica de sort, poc a poc pots anar fent un puzzle i anant encaixant totes les peçes. Qué maco seria si tots ens poguessim obrir una mica més, probablement tot seria més fàcil!