Crònica d’un concert

junio 28, 2010

Mentre’s esperavem embotits a poques files de l’escenari on havia d’actuar Aerosmith em vaig enrecordar d’aquelles tardes de tempesta. Tardes d’estiu on, pujada dalt d’un altell i amb tan sols 12 anys vaig descobrir aquest grup de música que tan em va marcar. Eren temps de descoberta d’un munt de coses. De l’amor tambè. I amb aquell primer cd de “Nine lives” pensava que la cançó Hole in my soul era la més apasionada que es poguès escoltar.

Per això quan ahir es va desplegar sobre l’escenari una bandera gegant amb el logo del grup em vaig unir a l’eufòria general dels meus acompanyants. Allà on miressis trobaves samarretes negres, xalecos, nois amb els cabells llargs i cintes al cabell. Irremediablement tornava a ser a casa.

Així doncs rodejada de gent vinguda de tot Espanya, concretament al meu costat tenia un simpàtic noi de Saragossa i una parella d’entusiastes de Mallorca, va començar el concert amb Love in an elevator. I desde aquell mateix moment cada cançó va ser cantada per tots sense oblidar-nos el més mínim detall del cd. Fins i tot cantavem la part dels instruments.

Com a moments especialment emocionants destacaria l’impressió que causava el baix ressonant per tot el Palau Sant Jordi amb Sweet emotion, l’increíble solo de bateria de’n Joey Kramer i el crit desesperançat que va fer en Tyler a l’inici de Dream on. S’ha de dir que els músics es van volcar en cor i ànima amb el públic i en cada cançó, fet que no vaig percebre al concert de París, on tot era més espectacle mecanitzat.

Desprès de dues generoses hores, quan ja somniava en cascades d’aigua fresca a causa de la intensa calor i set que tenia, la màgia es va acabar. Però el públic seguia amb la mateixa emoció impregnada al cos. Com a curiositat, a la sortida un argentí em va demanar si podia fer una foto a una noia que estava sobre un patinet. Em diu “vos porque sos pequeñita”. I quan ja anava a fer la foto de sobte, i sense previ avis, em puja a coll. Resulta que la foto s’havia de fer desde dalt. L’atac de riure que em va agafar va fer que acabessim tots abraçats i donant-nos les gràcies. Si, jo també vaig donar les gràcies, i no se ben bé per qué.

Anuncios

4 comentarios to “Crònica d’un concert”

  1. David said

    Laureta!!! Tot i no ser massa fan d’Aerosmith, m’ha agradat com ho explicaves. Molt ben redactat!! Es nota que parles amb emoció!

    Ja veig que vas gaudir del concert i que segurament avui estàs afònica! Ja et tindré present si mai necessito fer una foto d’alçada! =)

    • confusedinbarcelona said

      Daviiiid! Tinc noves propostes a fer-te! però bé, es veritat, de moment deixa’m que se’m curi l’afonia jejeje 😉

  2. JeSs said

    Dons li vas donar les gràcies, perque els argentins tenen una essència especial que et fa sentir bé… almenys a mí em passa això!!! jeje!!
    Al cap i a la fí, et va fer somriure :D:D:D:D Això es lo més important 🙂

    Petonets… o com dirien els argentins… Muchos cariños!!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: