Si no hi ha res a dir…

julio 23, 2010

Aquests últims dies han estat caòtics, i no us sabria explicar ben bé el per qué. Potser ha influenciat el trasbals de casa al prendre la gran decisió de pintar les parets els dies més calurosos de l’any. Això, sumat a la falta d’aire acondicionat, m’ha fet viure en un espècie de desert cassolà improvitzat.

En tot cas l’hora de marxar ja ha arribat i he de tancar el blog durant 10 dies. Sé que últimament he actualitzat poc i que us podria explicar moltes més anècdotes i tonteries varies que em passen diàriament. Pero de vegades m’és inevitable pensar allò de “si no hi ha res a dir…no hi ha res a dir”. Mala filosofia per fer un blog! Però qui sap, potser el dia menys pensat us sorprengui amb actualitzacions diaries sobre temes mai vistos. Mentrestant em despedeixo uns dies. Una abraçada!

Anuncios

I desprès de dutxar-me cinc cops al dia, patir insomni i menjar galetes de xocolata amb un dubtós sabor a llimona arribo a la conclusió que no, no m’agrada la calor. Les meves queixes diaries es limiten a la falta d’aire acondicionat a casa i l’apocalíptica visió de forn candent que es veu desde la finestra. Així que els meus somnis només deriven en prats verds i humits on poguer-hi refrescar els peus.

Es una sort que en el fons no tinguem aquest luxe tan lluny com ens pensem. Ja ho deia molt bé en Kapuscinksi a l’inici del seu mes que recomanable llibre “Ébano”. Ell venia a dir que la llista de països que s’ubiquen en territoris freds són una clara minoria respecte a la resta de territoris del planeta. “La inmensa majoria de la població, desde que neix fins que es mor, viu sota el calor del sol”, afirma.

I està clar que aquests humans s’hi han adaptat. I que mentre’s un europeu literalment es desintegra sota el sol del migdia africà, el poblador local fa la seva vida com si rés. Ni una gota de suor. Però al nostre territori, amb tants canvis d’estacions, em sembla que ningú s’acaba d’adaptar a cap clima en concret. Perque tots sabem que la gent que avui es queixa de la calor demà ho farà del fred. I així ens hi podriem estar interminablement. Es clar que, potser, si en el nostre país només tinguessim un únic clima tot l’any…seria tot una mica més avorrit, no?

Estiuernar

julio 12, 2010

Com molt bé comenta un bon amic al seu bloc, Catalunya ha patit un cap de setmana d’esquizofrènia digne d’interminables estudis sociològics. Un tema que, la veritat, no tinc massa ganes de centrar-m’hi ja que encara m’estic recuperant de la paradoxa de sentir alegria pel gol d’Iniesta i a la vegada repulsió al escoltar un veí fanàtic cridant “Viva España” desde el balcó. Ningú va dir que fos fàcil viure en aquest país tan divertit.

I mentrestant les setmanes passen dins d’un forn de ciment inhumà. Els minuts es fan perillosament lents quan un espera a que el semàfor es posi verd i no hi ha cap ombra on refugiar-se. I amb aquesta calor un no es pot concentrar ni fer res de profit. Ja ho diuen molt bé els savis, que els humans hauriem de fer com els animals, els quals a les èpoques de calor gasten les mínimes energies i esperen al fred per actuar.

Així que voto a favor d’estiuernar, un nou terme que se m’acaba d’ocòrrer. A l’hivern es quan realment un se sent actiu i despert. Ara només puc pensar en hamaques i begudes refrescants, fet que m’obliga a proclamar-me oficialment inútil durant un parell de mesos. Sort que als caps de setmana em puc refugiar sota l’herba fresca de les muntanyes i sentir-me desperta durant unes hores.