Companys, l’home del mercedes negre ha tornat. No havien estat al·lucinacions meves en el seu moment, ahir per fi vaig verificar que els meus transtorns d’imaginació són lleugers. Perque l’home-semi-animal estava al costat del seu luxós vehícle saludant a tots els vianants, a la seva manera, es clar.

I això m’ha fet pensar en com han canviat les coses en aquests pocs mesos que ha passat desde que el vaig veure. Es curiós com una persona pot canviar tan de pressa, com se li pot transformar la vida i l’entorn, les il·lusions o les esperançes. El dia que aquest bon home em va espantar per primer cop jo em dirigia capficada en els meus pensaments, sense disfrutar del present, veient un futur estrany o complicat. Res a veure amb la claredat amb que ho vaig veure tot ahir a la tarda, a la llum del sol, fixant-me en cadascún dels detalls de la cara d’aquell home.

I ara ja sé que, si aquell es el seu lloc preferit per mostrar les seves habilitats naturals, no hi ha res com acceptar la seva presència com a un adorn més d’aquesta meravellosa ciutat.

Noves adiccions

abril 20, 2010

Desprès de dos findes intensius d’escalada vaig pel carrer i només veig parets escalables, forats, repises, cables elèctrics que semblen cordes… En fi, que aquest esport es adictiu i tan sols estic esperant a que arribi el moment de tornar-me a enfilar per les parets, mai més ben dit.

Per altra banda, els nervis primaverals no em donen opció a relaxar-me. La vida es curta i hi ha massa coses a fer. Això sumat a tots els assumptes pendents que vaig posposant em creen una espècie de sensació adrenalinosa (adjectiu de collita propia) que ni tres classes de ioga me la solucionen.

 Així doncs es moment d’aprofitar totes les energies i llençar-se a la vida, com diria el Juanjo. Això si, llençar-s’hi desprès de superar les lentes hores d’ oficina.

Escalada. Capítol primer

abril 12, 2010

Avui començo la setmana d’una manera diferent. Intento teclejar, notant cada tecla com si fos una extensió dels meus dits, doblego els genolls i sento tots els morats i ferides varies acumulades de tot el cap de setmana. Resumidament, avui es el primer dilluns desprès d’haver fet un cap de setmana intensiu d’escalada.

Pero les estètiques ferides i petits dolors generosament repartits compensen aquests dos últims dies, on els meus records principals tenen a veure amb la repetida visió de roques, cordes, monitors-àngels de la guarda pacientment penjats i un grup de gent molt maca.

Em sembla que el curs se’m farà curt, però, això sí, bastant intens. I he de dir que, per desgràcia d’alguns opositors, tinc la sensació que la temporada d’escalada tan sols acaba de començar i va per llarg. I mentre’s espero per a seguir aprenent, millor vagi a ioga i demani consell al nostre estimat Juanjo, a veure si em dóna savis consells sobre com encarar la tensió que suposa anar de primer al fer escalada.Això si les agulletes em deixen, es clar!

Coses

abril 8, 2010

Sovint els minuts passen extremadament lents a l’oficina. Minuts on el món es converteix en infinitats de pàgines web, de notícies, de links, de projectes o possibilitats. Però, en tot cas, minuts avorrits, on et sents un espècie d’autòmata virtual que està perdent un temps valuós. I al final t’adones com pot ser de poderosa una petita pantalla d’ordenador, l’objecte que acabes tenint al davant durant més hores al dia.

Saps que no vols seguir amb aquesta rutina per molt més. Saps que al teu futur no hi vols veure pantalles d’ordenador. Saps que et vols despertar i no sentir el tràfic dels cotxes de la diagonal.Saps que et vols moure, interactuar i sentir el pas de les estacions més clarament. Potser no saps molt més sobre el que vols, però pel menys es bo anar sabent el que no vols.

Diuen que la realitat supera la ficció. No ho dubto, tan sols haurieu de conèixer la veritable història amb cremes errònees que vaig patir ara fa una setmana. Però es un d’aquells temes del passat que vull oblidar i guardar en un dels racons més fràgils de la memòria.

En fi, que aquest pont no sé si he viscut més a la realitat o a la ficció. Em desperto pels matins i no tinc clar si visc a Wisteria lane i la meva veïna Bree està fent pancakes mentre’s l’extranya germana de la senyora Huber mira a travès de les persianes. Alguns ja sabran de quina sèrie parlo… Em refereixo a “Desperate Housewives”.

Tot va començar en voler provar de veure algún capítol, ja que una amiga meva tenia les tres primeres temporades. I al final va ser un no parar. Sort que entre capítol i capítol hi va haver alguna muntanya, una reconfortant raclette i, sobretot, bona companyia.

Aquest mes es presenta interessant, amb nous projectes i aquest cop no relacionats amb els guions (ja era hora una mica d’oxígen). Durant les pròximes setmanes una servidora s’iniciarà en el món de l’escalada, així doncs, potser el blog pateix un petit canvi de gir!

Regenerar-se

marzo 31, 2010

I després de tres dies de soledat i foscor per un petit incident a causa de l’aplicació de productes erronis (nens, no ho proveu a casa) una servidora torna a obrir les persianes i a sortir al món. Però no us penseu que el meu involuntari reclutament ha estat tan traumàtic com en un principi podria semblar. De fet, crec que han estat les vacances més regeneradores que he fet en un bon temps.

Si no m’hagués passat aquest petit accident, aquesta setmana hauria estat igual d’atrafegada que les anteriors, sense oblidar l’agenda prevista pels dies corresponents a la setmana santa oficial. Així que aquests dies a casa m’he adonat de com poden perjudicar de vegades aquestes ànsies que es tenen per fer tantes coses. Sembla que l’agenda se’t ompli per art de màgia de mil trobades, activitats, assumptes pendents, sense que ni tan sols es tingui temps a plantejar-se de trobar un espai per a un mateix. Per qué passa? De qué volem fugir? Al final acaba sent necessari que, en contra de la teva voluntat, se’t acabi obligant a parar un moment per fer-te reflexionar en el que estás fent, en cap a on va tota aquesta voràgine d’activitats.

 Però no us penseu que arran d’aquest fet hagi decidit encaminar la meva vida cap a un estil de vida zen. Per això sempre estem a temps. Ara es moment de disfrutar de la quantitat d’hores de llum que se’ns regala i del millor de tot: la primavera, que, a part que la sang altera, es la millor época per a regenerar-se (alèrgics abstenir-se). Que disfruteu de les vacances!

Errors d’aquells…

marzo 27, 2010

I desprès de celebrar els meus 24 amb un fantàstic berenar infantil, en el que vaig recordar aquells temps quan a les festes hi havia globus, xuxes, pastissets i tots els amics que volies, aqui em trobo, a dalt de tot de la torre de Notre Dame.

Perque es en aquests moments quan més trobo a faltar aquella salut que tenia fa tan sols unes hores. I es que la impaciència, que en el meu cas es barreja amb imprudència, m’ha fet confondre dos cremes tan diferents entre elles com la nit i el dia, pero a la vegada tan semblants en aspecte exterior (una reflexió que em fa pensar en altres aspectes de la vida, però ara no em sento amb ànims). En fi, que es podria dir que, resumidament, tinc un problema dermatològic que m’impedeix rebre la llum del sol en els pròxims dies. Ara que per fi volia començar a gaudir de la meva recent graduació que m’havia hipotecat molts caps de setmana en els últims mesos. Pero com que tot serveix per alguna cosa, fins que no arribi la setmana santa oficial i aprofitant la solitud de casa meva m’he muntat una agenda de cine, lectures i sí, més guions, que pel menys em faran actualitzar-me. Així que per ara em despedeixo per uns (espero que pocs) dies de salut i de persona normal i lliure, de sol i vent, que tan es troba a faltar quan saps que no ho pots disfrutar.

Anys i anys…

marzo 24, 2010

Avui una servidora celebra que ha viscut un any mes en aquest món. Un món que fins ara encara no l’ha deixat de sorprendre i que espera i desitja poguer viure-hi per molt més temps. I es que, si hagués de fer una reflexió general de tot el que he viscut fins ara es que aquest petit planeta es en realitat un infinit camp de jocs. Es tracta d’aprendre a jugar i experimentar el màxim que es pugui mentre’s sens dongui l’oportunitat.

Parlant aquesta nit amb el meu pare m’he adonat de com cada persona valora de diferent manera l’éxit personal de cada persona. Per a ell, tenir éxit es triomfar a la feina i, de pas, amb la familia. No dic que no sigui important, però, em pregunto qué es el que realment t’endús amb tú el dia que marxes d’aquest món. Un bon contracte d’oficina? Una hipotèca finalment coberta?

Jo em vull emportar el record de totes les persones, tots els moments especials, totes les situacions surrealistes, totes les experiencies, viatges i activitats com més diversos millor.

Però bé, encara sóc molt jove, i segons els pronòstics astrològics que em pertoquen, encara em queden molts anys per disfrutar. Per cert, es dia 24 i faig 24 anys, alguna senyal del Cosmos o espècie de bon auguri hi deu haver, no?

Així que mentre em preparo per viure noves aventures no puc evitar cantar aquella famosa cançó que diu…vull viure aventures i vull viure-les amb tú! Qui s’apunta?!

A Barcelona et pots trobar de tot: pianos públics al mig del carrer, nudistes que desafien els elements a qualsevol época de l’any i fins i tot pots ser testimoni de com sistemes elèctrics sencers s’apaguen al mig d’una actuació de Bollywood per culpa d’una mica de pluja.

Aquest últim incident ha passat fa poques hores, quan em disposava a veure a una amiga actuar. L’espectacle estava a punt d’acabar i en un dels moments més animats de la cançó de sobte tot s’ha apagat. S’ha de dir que aquest element sorpresa, sumat a l’intent desesperat d’una professora de fer ballar a les fosques a tot el públic mentre’s tornava la llum, m’ha fet treure totes les rialles descontrolades que no havia tingut en mesos, així que no ens queixarem.

Finalment la llum no va tornar, sinó que es va decidir aplaçar l’espectacle al mes vinent. La meva pregunta es: seguirà plovent tant aleshores? Aguantarà el sistema elèctric més de dues hores seguides? S’acabarà algún dia aquesta època interminable de plujes?

Remember…

marzo 18, 2010

Desprès de complicacions técniques varies, per fi el meu germà té un conversor de video a dvd que funcioni. Aquest fet ha provocat que últimament en comptes de veure la tv normal ens passem el dia veient videos de quan erem petits. Treient de banda els interminables plans d’edificis i paisatges amb escás interès i dignes de pastilles tranquilitzants, de tan en quan hi surten petites joies de les personetes que un dia vam ser i ja no recordavem.

Alguns sabran sobre la fina linea entre ficció i realitat que tenia quan era petita.En general tinc records borrosos, fins i tot recordo millor el que em vaig imaginar que passava que el que estava passant realment. Per això ara m’estic sorprenent de veure’m molt més activa i present del que jo sempre m’havia pensat. Aviso que ja aleshores tenia els meus atacs de tonteria dignes de show televisiu. Ah! i resulta que ben aviat em vaig convertir en la reportera de la familia, explicant tot el que passava amb un micro imaginari. Així doncs em vaig iniciar en el periodisme molt abans del que em creia. Per cert, era corresponsal de tv3, hi havia nivell.

Diuen que les persones són essencialment les que erem quan erem petits.I potser sí que es veritat. Mirar aquest tipus de videos t’hi fa pensar molt, casi es podria dir que serveix com a teràpia. Així que res, us recomano que deixeu per un dia la tdt i treieu la pols aquests petits tresors del fons de l’armari.