Alegria matinal

junio 8, 2010

Caminava aquest mati gris cap a la oficina, enmig del caos de la vaga, dels conductors histèrics i les motos fent maniobres ilegals quan m’ha caigut del cel un bon piropo: que si semblo la Zooey Deschanel. Bé, la millor part de l’assumpte es que qui m’ho ha dit era un rodamón a qui veig cada dia recolzat contra el seu carro amb cara ausent. I el que em pregunto es: com ha arribat a conèixer aquesta actriu? I esmentar el seu nom tan correctament? Perque hi ha actrius infinitament més conegudes que aquesta.El que fa la societat de la informació. En fi, m’assembli o no, i fos aquest home el qui ho diguès, he de confessar que el dia ha seguit molt millor i que aquell home ja està fitxat per saludar-lo més efusivament cada matí.

 No sé com m’ho faig, que sempre acabo parlant amb rodamóns. Recordo un dia que en vaig conèixer un francès que havia vingut fins a Barcelona perque deia que buscava un lloc càlid per viure. Dins del seu carro hi portava un munt de records valuosos, com un rellotge antic de butxaca amb les seves inicials i un àlbum de fotos en blanc i negre de la seva infància. Em fixava amb els seus ulls i seguien tenint la mateixa vida que la de les seves fotos de petit.Era com veure un nen atrapat en un cos d’adult.I potser, molt en el fons, es així com ens sentim la majoria de nosaltres.

Anuncios

De sèries i puzzles

junio 4, 2010

Primer van ser les olives, desprès les ensaïmades i ara els nachos. Si, es tracta de petits cicles adictius que em sorprenen de tan en quan  i provoquen que nomès tingui ganes de menjar aquest determinat producte. I aquest últim ha estat ni mes ni menys que per culpa d’una sèrie de tv que segueixo cada migdia per internet i on una de les protagonistes sempre està menjant nachos. La veig: nachos. Parla: nachos. Per mi que ja te cara de menjar mexicà.

Parlant de sèries de tv, es increible com una sèrie et pot enganxar tant fins al punt d’estar esperant a que arribi aquella hora del migdia on et pots tombar una estoneta i sentir aquelles meravelloses paraules de “previously on…”. Durant 45 minuts et submergeixes en un món que t’acaba semblant tan real i factible que t’acabes creient que qualsevol dia pots trucar als personatges per a preguntals-hi com els hi va.

De les sèries aprens i desaprens moltes coses. Aprens a que l’ideal es fer com ells: parlar de tot el que et preocupa, de tot el que sents per una altra persona, de no tenir por a mostrar cap mena d’afecte. Sembla que sigui tot tan fàcil! Saps com es la vida de cadascún d’ells i per això entens els seus actes, la seva manera de relacionar-se, el seu món interior i exterior. A la vida real t’has de conformar amb petits fragments de cada persona, que vas descobrint en comptagotes. I, si tens una mica de sort, poc a poc pots anar fent un puzzle i anant encaixant totes les peçes. Qué maco seria si tots ens poguessim obrir una mica més, probablement tot seria més fàcil!

Viatges

mayo 26, 2010

Sempre m’ha costat fer resums dels viatges que faig. No sé si es per por a deixar-me detalls importants o precisament pel contrari, per no empapar de massa informació als meus receptors. Sigui com sigui, i com ja va sent habitual a les meves sortides, aquest ha estat un viatge intens i variat, carregat de situacions que, al englobar-les, perfilen el que es per a cadascú un viatge únic i irrepetible.

I una de les coses que ha fet aquest viatge únic per mi es que per primera vegada he pujat un cim de quatre mil metres. No era un pic difícil, però a partir d’ara ja sempre més serà el meu primer quatre mil, i aquestes coses sempre es queden. També ha canviat el fet de viatjar per fer muntanya, i no pas al contrari. Potser sembla que així coneixes menys la cultura local. Però, pensant-ho bé, sempre ha estat la natura la primera en arribar, i es la població la qui s’ha adaptat al medi. Està bé poguer cambiar aquest punt de vista per a entendre les diferents maneres de viure que tenim.

Ha estat divertit estar en un país on hi ha gent que encara no ha volgut cambiar l’hora del rellotge i hi perviuen dues hores diferents. Sembla impossible, pero al final tot acaba funcionant.I sobretot m’alegro de la companyia, qui ha contribuit a donar una forma especial al viatge. I al final, resumidament, segueixo  sense cansar-me de voltar pel món!

Cap al Toubkal

mayo 20, 2010

Companys: me’n vaig. Per fi torno a agafar un avió i em dirigeixo cap a terres “estranyes”. Les que més em fascinen. Terres que estan tan lluny i tan aprop al mateix temps. Mai va malament un canvi d’aires. A més, aquest cop el canvi d’aires serà literal: me’n vaig a pujar quatre mil metres.

I es que aquest pont una servidora estarà en fase de superació física i personal pujant el cim més alt de l’Atlas: el Toubkal (4.167m). El què passarà i com es un misteri. Un misteri que ja us desvelaré a la tornada. I mentrestant aqui us deixo un reportatge de la combinació que farem, tot i que al revès. Primer pujarem al cim i desprès ens anirem a relaxar a Marrakech, això sí, amb uns bons i merescuts banys termals!

Que tingueu un bon pont!

Els cinc al Pedraforca

mayo 17, 2010

El cap de setmana no podia ser més complet. Muntanya, diversió i bones amistats. No feia falta res més. Tot va començar el dissabte al migdia, quan un grup de cinc interessats en fugir de la Gran Urbe ens vam dirigir cap al Pedraforca. S’ha de dir que d’aquests cinc, només dos teniem experiència en muntanya. Però aquest fet, en comptes de resultar un problema, va acabant sent un motiu de redescobriment sobre les emocions que m’evoquen aquests indrets.

 I on millor que anar a batejar a aquests “novatos” que al Pedraforca, una muntanya emblemàtica, màgica i ben catalana. Allà van experimentar de tot: desnivell, neu abundant i alguns, al final, vertigen. Però no ens oblidem de les millors experiències: el companyerisme, els petits moments al refugi i les rialles que resonaven entre les grans parets.

No sé si amb aquesta primera ascensió s’hauran quedat amb ganes de més. Això va molt a gustos. Però, en tot cas, segur que tindran un record diferent per col·leccionar. I, mentrestant, jo ja començo a mirar mapes per a la pròxima sortida.

Companys de somnis

mayo 13, 2010

Em sembla que tot guionista o aspirant a guionista passa inevitablement per períodes de crisi vocacional, quasi bé es podria dir de crisi d’identitat que et fan replantejar tot el que has fet fins ara. Moments en els quals sents que has escollit el camí més tortuós possible i que t’hauries d’haver dedicat a una professió “seria”, estable, una que pel menys et regalés una mica de pau a l’esperit. Tot i que desprès saps que no hi ha més remei, que hi ha coses que es porten endins i es contranatura no escoltar-les.

Però a la que pots remuntar una mica en la teva confiança personal se’t planteja el problema número 2: la gran dificultat d’introduir-se en aquest món. Tal i com em va dir ahir un amic guionista: “veig un mur infranquejable, amb cables elèctrics a dalt i gossos de vigilància a baix”. Doncs sí, no hi ha millor descripció per fer-se una imatge de la situació. Així doncs, els teus pensaments començen a desvariar i et venen al cap idees utòpiques com muntar una floristeria o un forn de productes ecològics, oficis que et fan somniar amb una vida senzilla i plena, però que en el fons saps que t’agradarien més per als teus personatges.

En fi, mentre’s espero que el mur infranquejable es vagi desfent, seguiré creant móns paral·lels per amor a l’art. I es reconfortant saber que, quan tornin els moments crítics, sempre podré fer un cafè amb els meus companys de somnis, els quals saben perfectament pel que estàs passant i t’animen a tirar endavant i a començar projectes nous.

Si hi ha una cosa que m’agrada es una nit de tranquilitat a casa, on tot funciona al meu ritme i els rellotges deixen de funcionar. Sovint aquestes nits estan tenyides de música blues amb un dels meus principals consellers, en Robert Johnson. Aquell qui va anar a un encreuament de camins i va vendre la seva ànima al diable. O això explica a la seva famosa cançó “Crossroads”.

I es que en el blues, com a la vida, tot són encreuaments de camins on has d’anar escollint diferents direccions. En Johnson decidia els desviaments amb ritme pausat, fluint i enrient-se del destí. M’agraden les seves melodies de guitarra i veu trencada, que expliquen les alegries i misèries de la seva curta existència. Unes històries que transcorrien a la vora del Mississipi.

Es clar que en el meu cas ho he d’aplicar tot a una existència a la vora del Llobregat, per defecte, però imagino que alguna mena d’encant deu tenir. Segur que ell l’hauria trobat.

Així estem

mayo 4, 2010

Desprès d’un cap de setmana intensament variat (vegis un mix de Feria d’abril, celebració de la festa alcohólica-finesa del Vappu més un diumenge d’escalada) torno a estar sota els efectes anestesiants de l’oficina 737, on la pluja sembla que ens hagi embotit a tots.

Desde que els meus caps de setmana van deixar d’estar hipotecats per un postgrau sembla que la meva vida només cobri sentit aquests dos preuats dies, que ja no sé si els puc considerar de finals o de principis de setmana. La resta del temps sembla que se li perdi tot el sentit anant amb la bici amunt i avall de la diagonal, com si una corda invisible em transportés i, de tan en quan, em permetés fer alguna petita variació en el recorregut.

Així que mentre’s espero nerviosament l’arribada del cap de setmana i que torni la primavera que fa uns dies se’ns prometia, no puc evitar recordar les aventures d’aquell escriptor qui buscava La Veritat a la carretera. Segur que molts ja sabeu a qui em refereixo!

Una de fútbol…

abril 29, 2010

No sóc una persona especialment futbolera, però he de confessar que ahir fins i tot vaig anar a saludar l’autobús del Barça. Bé, de fet, em venia de camí mentre’s passejava el gos. Com si es tractés de la desfilada de reis,de sobte un munt de gent va desobeir els crits de la policía i es va avalançar cap al vehícle, qui va estar uns ràpids segons davant nostre. El panorama era d’eufòria màxima, sumat a la quantitat de motoristes que el seguien sorollosos pel darrera. Crits energètics, cares d’emoció i, per que no dir-ho, algun que altre home gairebé amb llàgrimes als ulls. El que provoca el fútbol.

Desprès a casa, reunits amb uns quants semi-aficionats com jo, d’aquells qui només veuen els partits més importants però, això si, com si de sobte els hi anés la vida, vam tenir converses d’esperança fins al final. Esperança fins que, al segon gol, quan ja casi ens pujavem sobre el sofà per celebrar-ho, en un instant ens vam quedar glaçats mirant el televisor, bandera del Barça en mà.

I la resta ja la sabeu. Així com també sabem que la vida seguirà amb el seu curs natural. A les muntanyes els antílops continuen menjant i dormint alièns a la decepció del Bernabeu i d’aqui a uns dies tots aquells qui avui se senten deprimits ja ho veuran tot com un llunyà record.

Companys, l’home del mercedes negre ha tornat. No havien estat al·lucinacions meves en el seu moment, ahir per fi vaig verificar que els meus transtorns d’imaginació són lleugers. Perque l’home-semi-animal estava al costat del seu luxós vehícle saludant a tots els vianants, a la seva manera, es clar.

I això m’ha fet pensar en com han canviat les coses en aquests pocs mesos que ha passat desde que el vaig veure. Es curiós com una persona pot canviar tan de pressa, com se li pot transformar la vida i l’entorn, les il·lusions o les esperançes. El dia que aquest bon home em va espantar per primer cop jo em dirigia capficada en els meus pensaments, sense disfrutar del present, veient un futur estrany o complicat. Res a veure amb la claredat amb que ho vaig veure tot ahir a la tarda, a la llum del sol, fixant-me en cadascún dels detalls de la cara d’aquell home.

I ara ja sé que, si aquell es el seu lloc preferit per mostrar les seves habilitats naturals, no hi ha res com acceptar la seva presència com a un adorn més d’aquesta meravellosa ciutat.