Així estem

Desprès d’un cap de setmana intensament variat (vegis un mix de Feria d’abril, celebració de la festa alcohólica-finesa del Vappu més un diumenge d’escalada) torno a estar sota els efectes anestesiants de l’oficina 737, on la pluja sembla que ens hagi embotit a tots.

Desde que els meus caps de setmana van deixar d’estar hipotecats per un postgrau sembla que la meva vida només cobri sentit aquests dos preuats dies, que ja no sé si els puc considerar de finals o de principis de setmana. La resta del temps sembla que se li perdi tot el sentit anant amb la bici amunt i avall de la diagonal, com si una corda invisible em transportés i, de tan en quan, em permetés fer alguna petita variació en el recorregut.

Així que mentre’s espero nerviosament l’arribada del cap de setmana i que torni la primavera que fa uns dies se’ns prometia, no puc evitar recordar les aventures d’aquell escriptor qui buscava La Veritat a la carretera. Segur que molts ja sabeu a qui em refereixo!