De sèries i puzzles

Primer van ser les olives, desprès les ensaïmades i ara els nachos. Si, es tracta de petits cicles adictius que em sorprenen de tan en quan  i provoquen que nomès tingui ganes de menjar aquest determinat producte. I aquest últim ha estat ni mes ni menys que per culpa d’una sèrie de tv que segueixo cada migdia per internet i on una de les protagonistes sempre està menjant nachos. La veig: nachos. Parla: nachos. Per mi que ja te cara de menjar mexicà.

Parlant de sèries de tv, es increible com una sèrie et pot enganxar tant fins al punt d’estar esperant a que arribi aquella hora del migdia on et pots tombar una estoneta i sentir aquelles meravelloses paraules de «previously on…». Durant 45 minuts et submergeixes en un món que t’acaba semblant tan real i factible que t’acabes creient que qualsevol dia pots trucar als personatges per a preguntals-hi com els hi va.

De les sèries aprens i desaprens moltes coses. Aprens a que l’ideal es fer com ells: parlar de tot el que et preocupa, de tot el que sents per una altra persona, de no tenir por a mostrar cap mena d’afecte. Sembla que sigui tot tan fàcil! Saps com es la vida de cadascún d’ells i per això entens els seus actes, la seva manera de relacionar-se, el seu món interior i exterior. A la vida real t’has de conformar amb petits fragments de cada persona, que vas descobrint en comptagotes. I, si tens una mica de sort, poc a poc pots anar fent un puzzle i anant encaixant totes les peçes. Qué maco seria si tots ens poguessim obrir una mica més, probablement tot seria més fàcil!