Dies «lliures»

Si, torno a estar al «paro», tot i que legalment no em puc considerar ni amb aquesta privilegiada situació. Oficialment estic fora de sondeig, fora dels controls públics, sense papers. Es el que té haver estat quasi permanentment en el meravellós món dels becaris. Haurien de crear un paro alternatiu pels qui estem en aquesta situació, un espècie de Sindicat de Becaris on crear les nostres pròpies manifestacions i queixes. M’ho apuntaré a la llista de projectes a considerar.

Es curiosa la sensació que t’envaiex al deixar de treballar, et sents com si de sobte tornessis a ser un adolescent. Personalment torno a veure els videos tristos i melancòlics que mirava als 16 anys a la MTV mentre’s escribia poesies diguem-ne obscures. I tot i així són elements que ara em tornen a animar, igual que ho aconseguien en aquella época. Es com un cercle que es repeteix.

Però aquest cop tinc la intuició que aquest parón s’acabarà molt aviat, convençuda que al final tot es posa al lloc que li correspón. Així que sigui quin sigui aquest lloc, segur que serà l’adecuat. I si no fos aixi sempre em quedaria un boli, una llibreta i una cançó ben trista que em fes passar tots els mals, com per exemple aquesta.

Vinga va…

Amics,

Desprès d’un llarga temporada sense actualitzar ja torno a ser aquí. Podria posar un munt d’excuses del per qué no he escrit abans, pero la veritat es que simplement hi ha moments en que no val la pena per a un mateix escriure. M’explicaré. Un cop vaig llegir que els escriptors o viuen o escriuen. Aquesta frase, en el fons tan certa, em va fer pensar que, per davant de tot, jo preferia viure. Així doncs passar-me tot el dia tancada escribint sobre les meves tonteries era una pèrdua de temps en qualitat de vida. Així que aquest estiu m’he dedicat a viure-la sense obrir una llibreta.

Durant aquestes vacances puc afirmar que he exprimit totes les experiències que m’arribaven intensament. Les meves expectatives s’han vist complertes al passar-me dies sencers veient indrets nous i autèntics, coneixent gent diferent i amb vides meravelloses, encara que ells no ho veiessin, i retrobant-me una altra vegada amb aquella persona que durant l’hivern pots arribar a oblidar.

Vaig tornar pensant que aquest blog no tenia raó de ser, que jo no estic tant confosa, que jo sé el que vull. Però costa molt trobar el camí i que la gent en general t’ajudi a creure en que no es cap disbarat, en que es possible no hipotecar-se amb tot tal i com han fet tantes i tantes generacions anteriors. En fi, que vaig tornar pensant que el que m’agradaria es obrir un bloc dels meus viatges i aventures vàries. Però la realitat es que no em passo l’any viatjant tant com per tenir-lo actualitzat. Per bé o per mal visc la major part de l’any a Barcelona. Així que aquest blog continuarà. I qui sap, potser obro un altre blog de viatges… En fi, hola de nou!

Si no hi ha res a dir…

Aquests últims dies han estat caòtics, i no us sabria explicar ben bé el per qué. Potser ha influenciat el trasbals de casa al prendre la gran decisió de pintar les parets els dies més calurosos de l’any. Això, sumat a la falta d’aire acondicionat, m’ha fet viure en un espècie de desert cassolà improvitzat.

En tot cas l’hora de marxar ja ha arribat i he de tancar el blog durant 10 dies. Sé que últimament he actualitzat poc i que us podria explicar moltes més anècdotes i tonteries varies que em passen diàriament. Pero de vegades m’és inevitable pensar allò de «si no hi ha res a dir…no hi ha res a dir». Mala filosofia per fer un blog! Però qui sap, potser el dia menys pensat us sorprengui amb actualitzacions diaries sobre temes mai vistos. Mentrestant em despedeixo uns dies. Una abraçada!

Més tonteries de les meves

I desprès de dutxar-me cinc cops al dia, patir insomni i menjar galetes de xocolata amb un dubtós sabor a llimona arribo a la conclusió que no, no m’agrada la calor. Les meves queixes diaries es limiten a la falta d’aire acondicionat a casa i l’apocalíptica visió de forn candent que es veu desde la finestra. Així que els meus somnis només deriven en prats verds i humits on poguer-hi refrescar els peus.

Es una sort que en el fons no tinguem aquest luxe tan lluny com ens pensem. Ja ho deia molt bé en Kapuscinksi a l’inici del seu mes que recomanable llibre «Ébano». Ell venia a dir que la llista de països que s’ubiquen en territoris freds són una clara minoria respecte a la resta de territoris del planeta. «La inmensa majoria de la població, desde que neix fins que es mor, viu sota el calor del sol», afirma.

I està clar que aquests humans s’hi han adaptat. I que mentre’s un europeu literalment es desintegra sota el sol del migdia africà, el poblador local fa la seva vida com si rés. Ni una gota de suor. Però al nostre territori, amb tants canvis d’estacions, em sembla que ningú s’acaba d’adaptar a cap clima en concret. Perque tots sabem que la gent que avui es queixa de la calor demà ho farà del fred. I així ens hi podriem estar interminablement. Es clar que, potser, si en el nostre país només tinguessim un únic clima tot l’any…seria tot una mica més avorrit, no?

Estiuernar

Com molt bé comenta un bon amic al seu bloc, Catalunya ha patit un cap de setmana d’esquizofrènia digne d’interminables estudis sociològics. Un tema que, la veritat, no tinc massa ganes de centrar-m’hi ja que encara m’estic recuperant de la paradoxa de sentir alegria pel gol d’Iniesta i a la vegada repulsió al escoltar un veí fanàtic cridant «Viva España» desde el balcó. Ningú va dir que fos fàcil viure en aquest país tan divertit.

I mentrestant les setmanes passen dins d’un forn de ciment inhumà. Els minuts es fan perillosament lents quan un espera a que el semàfor es posi verd i no hi ha cap ombra on refugiar-se. I amb aquesta calor un no es pot concentrar ni fer res de profit. Ja ho diuen molt bé els savis, que els humans hauriem de fer com els animals, els quals a les èpoques de calor gasten les mínimes energies i esperen al fred per actuar.

Així que voto a favor d’estiuernar, un nou terme que se m’acaba d’ocòrrer. A l’hivern es quan realment un se sent actiu i despert. Ara només puc pensar en hamaques i begudes refrescants, fet que m’obliga a proclamar-me oficialment inútil durant un parell de mesos. Sort que als caps de setmana em puc refugiar sota l’herba fresca de les muntanyes i sentir-me desperta durant unes hores.

Crònica d’un concert

Mentre’s esperavem embotits a poques files de l’escenari on havia d’actuar Aerosmith em vaig enrecordar d’aquelles tardes de tempesta. Tardes d’estiu on, pujada dalt d’un altell i amb tan sols 12 anys vaig descobrir aquest grup de música que tan em va marcar. Eren temps de descoberta d’un munt de coses. De l’amor tambè. I amb aquell primer cd de «Nine lives» pensava que la cançó Hole in my soul era la més apasionada que es poguès escoltar.

Per això quan ahir es va desplegar sobre l’escenari una bandera gegant amb el logo del grup em vaig unir a l’eufòria general dels meus acompanyants. Allà on miressis trobaves samarretes negres, xalecos, nois amb els cabells llargs i cintes al cabell. Irremediablement tornava a ser a casa.

Així doncs rodejada de gent vinguda de tot Espanya, concretament al meu costat tenia un simpàtic noi de Saragossa i una parella d’entusiastes de Mallorca, va començar el concert amb Love in an elevator. I desde aquell mateix moment cada cançó va ser cantada per tots sense oblidar-nos el més mínim detall del cd. Fins i tot cantavem la part dels instruments.

Com a moments especialment emocionants destacaria l’impressió que causava el baix ressonant per tot el Palau Sant Jordi amb Sweet emotion, l’increíble solo de bateria de’n Joey Kramer i el crit desesperançat que va fer en Tyler a l’inici de Dream on. S’ha de dir que els músics es van volcar en cor i ànima amb el públic i en cada cançó, fet que no vaig percebre al concert de París, on tot era més espectacle mecanitzat.

Desprès de dues generoses hores, quan ja somniava en cascades d’aigua fresca a causa de la intensa calor i set que tenia, la màgia es va acabar. Però el públic seguia amb la mateixa emoció impregnada al cos. Com a curiositat, a la sortida un argentí em va demanar si podia fer una foto a una noia que estava sobre un patinet. Em diu «vos porque sos pequeñita». I quan ja anava a fer la foto de sobte, i sense previ avis, em puja a coll. Resulta que la foto s’havia de fer desde dalt. L’atac de riure que em va agafar va fer que acabessim tots abraçats i donant-nos les gràcies. Si, jo també vaig donar les gràcies, i no se ben bé per qué.

La vida empieza hoy

Últimament les meves setmanes es fan variades i curioses. Events i actes on mai m’haguès imaginat assistir es tornen realitat en uns moments que poc m’ho esperava.

I així, si fa tan sols tres dies em trobava penjada d’una paret del Pedraforca amb no gaire més companyia que el so del vent i dels ocells, de sobte estava ahir a una preestrena de cine rodejada de flaixos i de la crème de la crème de la indústria del cine. Uns contrastos que no puc sinó que prendre’ls com a l’increible pero certa història de la noia a qui cada dia se li dibuixen i desdibuixen un miler de camins. Però bé, suposo que d’això es tracta, no?

 Per cert, aprofito per recomanar-vos la nova pel·lícula de la Laura Mañá «La vida empieza hoy»: rises i passar una bona estona assegurats.

D’abelles i pingüins

Es veu que al Pol Sud hi ha una nova oferta de feina.De requisits tan sols es demana força física, aguantar bé el fred i paciència. M’explicaré. Resulta que, coses de la globalització, cada cop passen més avions per sobre l’Antàrtida. Aquest fet provoca que els pingüins, animals desperts i curiosos, al mirar cap al cel es caiguin enrera.L’aspirant a la feina s’ha d’encarregar de tornar a aixecar als exemplars que han caigut en la temptació de mirar cap amunt.I desprès ens queixem que no hi ha feina.

I tornant a la realitat més pròxima, ahir un niu d’abelles gegant va colapsar la diagonal durant unes hores. Fins i tot la policia va acordonar la zona com si d’un crim es tractés. Aquest fet va provocar que un munt d’humans, que no són tan diferents dels pingüins, es reuníssin en massa per veure qué estava passant. Però les abelles no fan tanta gràcia com els avions, penso. I així passen els dies a la Gran Ciutat, un lloc on mai saps ni t’imagines qué et trobaràs a la pròxima cantonada.

shanti, shanti

Si amics, de vegades hauriem de recordar les savies paraules sànscrites del shanti. Una traducció més o menys literal equivaldria a la «pau interior». Si no hi ha pau interior es impossible que n’hi hagi d’exterior. I així es com ens va al món: gent en massa anant a comprar vàliums, ansiolítics i devoragrass.

Avui m’he despertat i he pensat en lo bonic que seria haver obert la porta de casa i haver-me trobat sota un bosc on poguer disfrutar dels primers minuts del dia. M’hagués activat amb una miqueta de ioga i haguès esmorzat la fruita d’algún arbre generós. Qué més es necessita?

Però bé, això ha durat uns pocs segons, ja que al sortir de casa de seguida m’he trobat amb el caos del dilluns, les cares grises i ofuscades dels qui ja nomès esperen que sigui divendres i un altre cop m’he enclausurat de cara l’ordinador. I així el meu somni es va fent cada dia més intens.

And she’s buying a stairway to heaven…

I aquest matí estrany i plujós no he pogut sinó recordar lo reconfortant que era per mi escoltar aquesta cançó ara fa uns anys. Em coneixia de memòria cada petit detall d’aquest directe. Un directe on la veu de Robert Plant al principi em desagradava i la trobava quasi molesta, però que vaig acabar apreciant i escoltant cada nit abans d’anar a dormir. I sempre he pensat que es irònic, i una curiosa coincidència, que en el moment que s’enfoquen les torres bessones, allà l’any 74, el cantant digui «I think this is a song of hope». I just desprès, l’extremadament tendre inici de la guitarra de Jimmy Page…Increíbles, jo vull que tornin concerts com aquests!

mmm and it makes me wonder…