Merci te doy las gracias…

Companys, últimament hi ha alguna cosa flotant per l’ambient. Segurament vosaltres tambè ho haureu percebut, i es que no es gaire difícil escaparse’n. Encara que el sol ens continui fent treure l’abric durant els migdies, Barcelona ja s’està convertint en una gran plataforma nadalenca.

El Nadal sempre torna, però ja fa uns anys que el comerç, la tradició i la religió provoquen un embolic a l’hora d’escollir l’ornamentació pública. En plena carrera de l’Ajuntament per propagar la Barcelona del Disseny, els barcelonins hem d’estar preparats per veure de tot. No oblidem els famosos arbres ecológics de l’any passat, els quals feien llum si algún vianant avorrit es posava a pedalejar en una bici estàtica com si fos un hámster. Doncs bé, ja m’han informat que l’innovació d’aquest any són unes grans llums en forma de galets de Nadal.

Es amb aquests canvis que el meu esperit més tradicional em torna a fer apreciar la decoració de tota la vida, la que sempre hi ha hagut a casa l’àvia i que em fa percebre les festes d’una altra manera.Però de qué parlo! Si encara estem a novembre! Aviat els calendaris passaran a tenir 10 mesos, en comptes de 12. O potser encara menys, comptant que a El Corte Inglés la primavera arriba al febrer.

I mentrestant no arriba l’autèntic Nadal, sí es pot dir que ens trobem en plena época preparatòria: l’época de comprar bonos de loteria; de tragar-se anuncis de joguines cada vegada més elaborades i, per tant, més inútils per a la imaginació infantil; de meravellar-se amb anuncis de perfums plens de belleses impossibles i, com no, torna a ser la época de l’anunci de bombons “Merci”.

Aviat la pau, l’amor i la unitat familiar acabaran d’omplir els carrers de la ciutat a força de calçador i, per una temporada, la gent voldrà demostrar el “merci por ser así” als seus estimats.

En el fons, i malgrat tota la parafernàlia, me’n alegro que pel menys en algún moment t’ho recordin amb insistència.

Impotència

Es increíble adonar-se de les petites injustícies que es cometen diariament en nom dels diners. Avui mateix em trobava a l’aeroport acompanyant a un grup de voluntaries de Silo, que marxaven a Guinea Bissau. Aquest grup, de 4 persones, portaven bosses carregades d’important material humanitari. Doncs bé, la companyia aérea els hi volia cobrar a preu d’or el lleuger sobrepés de les maletes.

No ha servit de res dir que allà dins no hi havia capricis, sinó material vital que es considerat un tresor en aquella zona tan necessitada. Tampoc ha servit de res obrir les maletes a la vista de tothom i començar a regirar les medecines, material escolar, roba, aliments, etc, i intentar decidir qué es treia. Imagino que un diumenge al mati i amb possible resaca la noia del mostrador no estava per “sensibleries”.

A més, aquesta “mandada”, en nom de la TAP (companyia aérea portuguesa)afirmava que no sóm la única ong que actúa a Guinea Bissau. Qué vol dir això? Que aleshores ja no som tan necessaris? M’agradaria veure el llistat d’aquestes suposades ong’s que es veu que hi van tant… Jo en aquest país tan sols hi he vist extrema pobresa.

En quina classe de món vivim, on fins i tot les companyies aérees ens posen difícil ajudar al tercer món??

Abraçar es gratis!

Juan Mann es el nick d’un jove que, desprès d’estar visquent a Londres una temporada, va tornar a casa seva, a Sydney. Va tornar amb il•lusió, pero aviat es va adonar de com havia perdut el contacte amb els qui, abans de marxar, havien estat els seus amics. Havia perdut el fil de moltes històries i anècdotes que havien passat durant la seva ausència.

Per altra banda, aquella ciutat, que fins aleshores se la coneixia fins al mínim detall, ja no era la mateixa que un dia havia deixat. Fins i tot la gent del carrer semblava ser d’una altre país. Havia perdut aquell sentit de pertanença, li costava identificar-se del tot en aquella societat.

Però, a la vegada, tampoc s’oblidava de com a Londres al principi tambè s’havia sentit igual, fins i tot pitjor, ja que aleshores no hi coneixia a ningú i era considerat un estranger.

En definitiva, Mann va percebre com en el fons vivim en un món bastant fred i deshumanitzat, on la gent desconfia dels altres abans de coneixer-los i que viu portes endins. No hi ha contacte real entre la gent pero, en el fons, tothom viu esperant rebre una bona abraçada o un somriure d’algú. Tothom està necessitat d’afecte, per uns motius o altres.

Com que Mann tampoc trobava feina, un bon dia es va plantar en el lloc més concorregut de Sydney amb un gran cartell. En aquest famós cartell hi deia: “Free Hugs”.

No sé quantes vegades hauré vist el video que ell mateix va fer, i que, desprès, milers de persones de tot el món va imitar. El missatge es clar i sincer: amor. I es que una bona abraçada es, penso, la millor manera de demostrar amor per una altra persona. Es un gest càlid i agradable. Un detall que, malauradament, poques vegades ens enrecordem de fer o fins i tot el subestimem.

Aqui us adjunto el video original que va grabar en Juan Mann (pronunciat One Man). Que el disfruteu! 

Tardor de ciutat

Baixant aquest mati en bici per Enric Granados m’he adonat que tambè es possible disfrutar de la tardor a la ciutat. Per uns minuts, he deixat enrera la grisor i el caos de la diagonal i m’he endinsat en un carrer d’arbres deliciosament alineats. El sol, càlid i mediterràni, es filtrava entre les fulles dels arbres i tenyia el carrer amb tots els colors de l’estació. Un espectacle natural atrapat dins Barcelona.

Per uns instants no he necessitat música per evadir-me del soroll del tràfic ni de la monotonia del viatge. Per uns instants el temps, les preocupacions, les presses, el futur, el passat, tot, absolutament tot, s’ha aturat. En un món que momentàneament s’ha tornat en càmera lenta, tant sols jo i la bici recorriem  un petit oasis de pau i silenci. Ai com n’és Barcelona, una ciutat que de vegades em supera, però que, en moltes altres, m’enamora perdudament.

A qui se li passa l’arròs?

I en homenatge a tota aquella franja de catalans que están entre els 20  i 30 anys; que no tenen feina estable; que tampoc troben aquella persona que un dia se’ls va prometre; que están acostumats a quedar al Zurich com a base d’operacions i que intenten, sense massa ganes, entrar  al món dels adults, Juanjo Sáez ha presentat “Arròs covat”, una  nova aposta de Tv3. Ja he vist els primers capítols i no tenen pèrdua. Aprofito per promocionar al meu amic Jorge, qui va participar en el projecte com a ajudant de direcció. Felicitats per la feina ben feta!

Podeu veure tots els capítols a www.tv3.cat/arroscovat. Qui sap, potser us agafa la febre “Arròs covat” i us acabeu baixant el tó de la cançó principal pel móvil. L’altre dia, caminant pel carrer, el vaig sentir d’un noi i no es va poder evitar fer una mirada divertida de complicitat. Si l’escolteu sabreu per qué!

“This road will never end. It probably goes all around the world”

Kerouac ho va batejar com a “l’adicció a la carretera”. I es que, un cop marxes de la bombolla que suposa Barcelona, es com si un vel que et cobria delicadament els ulls es trenquès. I en el meu cas es veritat que un cop t’acostumes a marxar ho començes a necessitar cada vegada més. Perque es sobretot quan surts fora que t’adones de la presó de cement en la que has estat visquent sense volguer.Però, com si fossim imans que no controlen el seu destí, arriba un dia que hi acabes tornant.

Amb tot això, aprofito per dir que crec que es de les primeres vegades que he vist un anunci a la tv amb un missatge bastant cert i aprofitable. Em refereixo a l’anunci de cervesa “San Miguel”. L’historieta va d’un noi que, cansat de la seva rutina a la ciutat, ho deixa tot i marxa a donar la volta al món. Durante el viatge, tal com marca la tradició, coneix a molta gent i veu moltes altres maneres de viure. Així doncs al acabar l’aventura arriba a una gran conclusió: tothom viu instal·lat i amb la vida muntada en algún lloc. Ja pot ser al desert venent serps com cultivant un hort orgànic a les muntanyes xineses; tothom té alguna rutina en algún indret.

Tot i la certesa d’aquest missatge, em pregunto fins quan podria aguantar ancorada en un mateix lloc i fent les mateixes funcions, sense acabar caient en la desmotivació que em suposa la rutina.

Em sembla que, de moment, em veig més motivada a seguir l’esperit de’n Kerouac.

“Si no dejáis que mi mundo viva aquí, me voy a vivir donde vive mi mundo”

Potser són frases com aquestes les que més m’han influenciat en els últims anys. Això mateix he pensat cada vegada que m’he vist sotmesa a rutines laborals on la feina era mecánica i avorrida. Oficines on no hi entrava la llum del sol ni la vida; on les hores passaven iguals, sense emoció, perdent de vista el món. Èpoques on entraves cada mati a edificis buits que se’t menjaven per dins, que t’obligaven a perdre de vista tots els teus somnis i il·lusions. En definitiva, una vida sense vida, lluny d’allò “autentic”. (¿Però, què es exactament allò “autèntic”?)

Recordo un gran profesor que vaig tenir, en Francesc Torralba, que deia que si una persona viu de la seva vocació ja no necesita tenir vacances, perque se sent bé, realitzada i fent el que li agrada més. Els famosos 7 punts del berouf.

Així mateix em sento quan em poso a crear histories. En aquell moment  hi ha una cosa dins meu que s’activa, que es  transforma i em permet viatjar a altres indrets on mai he estat. Es com quan inventava jocs de petita, on no hi havia limits i tot era possible. Tan sols falta que algú em proposi un nou tema, una nova historia, perque d’un impuls salti de la cadira i em posi a recorrer  l’habitació mentre’s  se’m ocurreixen totes les tonteries posibles. No es d’extranyar que el meu somni professional sigui convertir-me en guionista.

Però la vida es una gran sorpresa i potser acabo treballant d’una cosa completament diferent i visquent en un lloc inimaginat en aquests moments. Aleshores tan sols podré aplicar la famosa frase que estaba escrita a l’entrada de l’Escola de Cine de Cuba: “Para que el lugar de la utopía, que por definición está en ninguna parte, esté en alguna parte”. D’alguna manera o altra, tothom pot crear el seu món tal i com el somnia.

La vida desprès de la universitat

A qualsevol universitat hi hauria d’haver una assignatura obligatòria que, segurament, acabaria essent la mès important i útil per a la majoria d’alumnes. Aquesta assignatura s’hauria de titular algo així com “Saltar al buit: primers mesos desprès de la universitat”.

Quan vaig acabar la carrera de periodisme, ara ja fa un any, al principi tot era molt bonic i emocionant. Que si l’acte de graduació, que si unes merescudes vacances, que si dinars familiars carregats de felicitacions i esperançes… Però, al cap d’unes setmanes de disfrutar d’aquesta eufòria, va arribar el temut moment d’intromissió. Un moment que havia estat evitant, però que finalment em va trobar. Aquell dia vaig tenir una tensa reunió amb el meu altre jo, qui no em parava d’assetjar amb l’única pregunta que no sabia respondre: “Qué penses fer a partir d’ara?”

Fins aquell moment, tota la meva vida havia estat organitzada per uns patrons marcats: ara escola, ara universitat, ara tres mesos d’estiu, ara vacances de Nadal, ara examens finals, trimestrals, de recuperació… El màxim que podia variar eren les activitats extra escolars, els amics, el viatge d’estiu o l’abric d’hivern. Però aquell dia, el món es va fer tan gran i s’hi podien abarcar tantes coses que no vaig poder evitar sentir una mica de vertígen.

Per acabar-ho d’adobar, tot indicava que ja era hora de demostrar al món el que valia i quin camí havia d’escollir. Semblava que, de sobte, tots els adults tinguessin pressa per veure’m ben encaminada i seguint els passos correctes per instal·lar-me definitivament en el món dels adults.

Aquesta sensació, que encara ara em persegueix, m’ha fet iniciar aquest blog, amb el qual espero poguer donar veu a totes aquelles persones que están igual de perdudes que jo. Aquest blog va per vosaltres!